repte n.1(punt i seguit)

.

Posats a fer comparacions, després del camí i les paneretes, heus aquí el que hom podria molt bé aprendre del món, per aconseguir que la tasca compartida de l'ensenyar/aprendre, fos quelcom gratificant, i que, de passada, alimentés tots els components d'un grup.

Així és com parlem d'un grup ben avingut, diem "fan pinya". I en un grup ben avingut, qualsevol persona que s'incorpori, trobarà el seu lloc, no en tingueu dubtes. La idea és, però, que això no s'aconsegueix fàcilment ni de qualsevol manera. En un col.lectiu, posem ara que parlem d'una classe, cadascun ha de tenir i té el seu lloc i el seu paper, vital pel benestar i l'acompliment dels objectius de l'educació, a saber i segons ens proposem, "que tothom aprengui i progressi segons les seves capacitats, habilitats, atenent al desenvolupament ple i satisfactori de la seva personalitat".

Fent el paral.lelisme de la pinya, un noi o noia que s'incorpori a un grup com aquest, sentirà que hi té cabuda; donat que en una pinya, no hi ha competència per excel.lir, per ser el millor d'entre uns quants, sinó que hi ha una missió comuna, que tothom pugui progressar i ser reconegut en els seus progressos, no hi ha necessitat de cap brutal competència per sobresortir. En una pinya, els pinyons es van obrint pas poc a poc, cadascú al seu temps i quan són madurs. I si tenim un pinyonet verd encara, l'agombolarem, l'anirem nodrint, li farem costat i li oferirem el nostre suport fins que es pugui enfrontar a una terra nova i fruitar.

No parlem de proteccionisme, ni d'absurdes blederies, ni d'aspectes folclòrics dels nouvinguts. No parlem de moltes festetes d'integració, ni molta cuina d'altres móns a l'escola, ni de galindaines per guarnir. Aquest component de lligam emocional, hi serà en la mesura que sorgeixi volgudament. No es tracta de muntar una façana cap a la galeria de la modernitat. Es tracta d'obrir el nostre espai a més persones i compartir el bagatge que cadascú portem a partir del mutuu reconeixement i l'acceptació.

Tampoc parlem de tolerar, que, segons com, pot tenir un sentit pejoratiu. Hi ha qui parla de tolerància i sembla que està dient "deixa'ls, que no saben el que fan". Parlem de la necessària voluntat de reconéixer en l'altre un igual, amb una càrrega de possibles i una càrrega de mancances. Com tenim tots. I es tracta de potenciar i fer crèixer els possibles i alleugerir les mancances. I d'això, un grup cohesionat, en fa una causa comuna, no només pels qui arriben, sinó per tots els qui en formen part. El valor de la diferència troba el seu veritable significat.

No es pretén una utopia. Qui escriu això us pot garantir que funciona. Quin tipus de preparació fa falta per arribar a veure en l'ensenyament una possibilitat de feina dolça però plena de reptes, agraïda i també amb punts d'angoixa, feixuga però plena de bons moments?

Seguirem.