diumenge, 20 de juliol de 2008

repte n.1(punt i seguit)
.
Posats a fer comparacions, després del camí i les paneretes, heus aquí el que hom podria molt bé aprendre del món, per aconseguir que la tasca compartida de l'ensenyar/aprendre, fos quelcom gratificant, i que, de passada, alimentés tots els components d'un grup.
Així és com parlem d'un grup ben avingut, diem "fan pinya". I en un grup ben avingut, qualsevol persona que s'incorpori, trobarà el seu lloc, no en tingueu dubtes. La idea és, però, que això no s'aconsegueix fàcilment ni de qualsevol manera. En un col.lectiu, posem ara que parlem d'una classe, cadascun ha de tenir i té el seu lloc i el seu paper, vital pel benestar i l'acompliment dels objectius de l'educació, a saber i segons ens proposem, "que tothom aprengui i progressi segons les seves capacitats, habilitats, atenent al desenvolupament ple i satisfactori de la seva personalitat".
Fent el paral.lelisme de la pinya, un noi o noia que s'incorpori a un grup com aquest, sentirà que hi té cabuda; donat que en una pinya, no hi ha competència per excel.lir, per ser el millor d'entre uns quants, sinó que hi ha una missió comuna, que tothom pugui progressar i ser reconegut en els seus progressos, no hi ha necessitat de cap brutal competència per sobresortir. En una pinya, els pinyons es van obrint pas poc a poc, cadascú al seu temps i quan són madurs. I si tenim un pinyonet verd encara, l'agombolarem, l'anirem nodrint, li farem costat i li oferirem el nostre suport fins que es pugui enfrontar a una terra nova i fruitar.
No parlem de proteccionisme, ni d'absurdes blederies, ni d'aspectes folclòrics dels nouvinguts. No parlem de moltes festetes d'integració, ni molta cuina d'altres móns a l'escola, ni de galindaines per guarnir. Aquest component de lligam emocional, hi serà en la mesura que sorgeixi volgudament. No es tracta de muntar una façana cap a la galeria de la modernitat. Es tracta d'obrir el nostre espai a més persones i compartir el bagatge que cadascú portem a partir del mutuu reconeixement i l'acceptació.
Tampoc parlem de tolerar, que, segons com, pot tenir un sentit pejoratiu. Hi ha qui parla de tolerància i sembla que està dient "deixa'ls, que no saben el que fan". Parlem de la necessària voluntat de reconéixer en l'altre un igual, amb una càrrega de possibles i una càrrega de mancances. Com tenim tots. I es tracta de potenciar i fer crèixer els possibles i alleugerir les mancances. I d'això, un grup cohesionat, en fa una causa comuna, no només pels qui arriben, sinó per tots els qui en formen part. El valor de la diferència troba el seu veritable significat.
No es pretén una utopia. Qui escriu això us pot garantir que funciona. Quin tipus de preparació fa falta per arribar a veure en l'ensenyament una possibilitat de feina dolça però plena de reptes, agraïda i també amb punts d'angoixa, feixuga però plena de bons moments?
Seguirem.

7 comentaris:

Efrem ha dit...

Crec que depèn de les entranyes de l'individu el fet

1)de motivar-se més en una tasca de col·laboració però lluitant frec a frec amb sí mateix i desenvolupant així l'esperit de superació (com proposes)

o bé

2)de motivar-se més en una situació de competència amb els altres.

Pot ser sigui un paràmetre important a tenir en compte a l'hora d'aplicar un sistema així, ja que pot beneficiar a uns però no als altres. No sé si se m'he explicat bé, espero que sí. Què n'opines?

Efrem ha dit...

Valgui la redundània, un exemple del cas problemàtic.

La personalitat d'un alumne té com base del caràcter el fet que per sentir-se realitzat necessita "comparar" la seva feina amb la dels demés i establir una valoració positiva de la feina feta, que excel·leixi. Necessita una cursa d'on sentir-se al pòdium per estar content.

Si vols que faci una feina atenent a paràmetres estrictament individuals, amb qui es compararà?

Salutacions (i perdó si em faig pesat!)

Efrem ha dit...

Val. Esclar, depèn de les edats que estiguem parlant. En nanos de 14 cap amunt dificilment podras trencar la closca dels paràmetres que tingui interioritzats per fer feina. Però si es tracta de canalla, esclar, la cosa pot canviar molt perquè si com tu bé dius els fas reflexionar, i a més tenen l'exemple d'un professor que fomenta això. Aprendran a aprendre millor, quasisegur. Ufff.. a mesura que reflexiono sobre el tema me n'adono de la terrible complexitat del tema i de la necessitat d'experimentar en carn pròpia el procés del magisteri per poder parlar amb raó sobre aquests temes. Potser m'he ficat en aigües massa profundes hehehe

zel ha dit...

No efrem, no és massa profund, perquè el fet comença de petit, però segueix, el que si és cert, és que si no es comença mai, mai s'adonen de que hi ha una altra manera de fer. Ni jo me n'adonava. Ells me n'han ensenyat, perquè he tingut xerrades amb nois grans, de tu a tu, i et puc assegurar que l'únic que els fa reaccionar és l'acceptació i el reconeixement del seu malestar i l'empatia, Quan s'adonen que no estàs contra ells, (es diu fàcil, però si està més per arribar-hi)el seu xip canvia i hi ha una altra connexió, des de la relació ben establerta, els canvis són possibles. Ja veus, sóc de les que conservo l'esperança, malgrat els anys i panys que fa que treballo. Gràcies per compartir aquest espai!

jomateixa ha dit...

gràcies pel teu hola.
He de dir que ja t'havia visitat, els teus blocs són d'aquells que fan pensar i t'ajuden a actuar de manera positiva.
Fins aviat.

Carme ha dit...

UN nou espai Zel, que segur que serà impossible no visitar. Quina sort! Em sento afortunada de sentir a parlar amb il·lusió i entudsiasme d'una feina tant important. Vinc des d'Ara mateix i em quedo conteta perquè veig que aquí o allà o aquí i allà et tindrem.

El que dius en aquest paràgraf: Aquest component de lligam emocional, hi serà en la mesura que sorgeixi volgudament. No es tracta de muntar una façana cap a la galeria de la modernitat. Es tracta d'obrir el nostre espai a més persones i compartir el bagatge que cadascú portem a partir del mutuu reconeixement i l'acceptació.

M'encanta i no crec que sigui cap utopia

Cèlia ha dit...

Preciosa i encertada metàfora però el teu plantejament és molt més profund, és una manera de dir que qui estigui disposat, vocacionat o il·lusionat per a ser mestre i mestra, ha de estar disposat a sentir empatia... Jo també ho trobo imprescindible. La meva filla em deia el curs passat que només hi havia un "profe" de "l'insti" que els tractava com a persones, només demanaven ser tractats com a persones...
El meu fill, enguany, estava entusiasmat amb una altra "profe" perquè es notava que li agradava el que explicava. Penso que hauria de ser a l'inrevés, no 1/2/3 de 100 que els agradadi el que fan i respectin els alumnes, sinó 97/98/99, oi?
I a primària igual! I a la Uni també!