dijous, 7 d’agost de 2008

3r repte.
Tornem al primer i ens acostem a una possible resposta, prenent com a punts de partida els principis que hem anat comentant.
Per fer memòria, el planteig era com acostar-nos a una veritable educació multicultural, pensant en les dificultats relacionals, funcionals, d’espais, de dotació humana i material, de motivació que l’escola presenta. Aquí és on nosaltres, els mestres, ens hem de posicionar en un o altre planteig ideològic i conseqüentment metodològic, que marcarà el rumb que donem a la nostra feina.
Segurament molts opinen que, siguin quines siguin les pròpies creences (no em refereixo a res de tipus religiós o espiritual), la feina pot ser de qualitat.
I justament aquí és on jo penso (permeteu-me opinar lliurement) que no és ben bé cert, si parlem d’educació en el sentit holístic, integral i integrat, global, de la persona. Si diferenciem instrucció d’educació.
Perquè no es pot prescindir de qui tenim al davant, de les seves particularitats i necessitats, de la seva cultura, dels seus orígens si volem reeeixir a l’hora d’oferir-li un marc i uns recursos per aconseguir que esdevingui una persona responsable, competent, formada en allò que el món li demanarà, preparada per les dificultats i els reptes, que sàpiga escollir què li convé i què no, que vagi formant-se en uns valors primordials i irrenunciables.
Si els principis que ens mouen són competitius, d’aconseguir excel.lències, de potenciar els bons i hàbils, d’aconseguir prestigi en un rànquing de resultats sota el prisma de “les bones notes”, molts, moltíssims alumnes es quedaran pel camí, ni tan sols aconseguiran superar les etapes obligatòries.
Si els principis que ens mouen van a buscar equitat, oferir al màxim d’alumnes possible un entorn on trobin ajustaments per disminuir les seves diferències de partida i potenciar allò bàsic i irrenunciable per tal que es puguin anar movent i desenvolupant en el nostre sistema educatiu i més tard en la societat, estem triant una altra opció d’educació, que està sostinguda per una altra visió de la persona.
Si optem per aquesta visió basada en el respecte a la diferència, en prendre en consideració allò que necessita cadascú per acabar sense frustració una escolaritat bàsica, estem oferint una veritable educació pluricultural, lluny de categoritzacions, d’origens, de capacitats, de diferències sagnants, per acollir i potenciar les diversitats enriquidores.
I ha de quedar ben clar que l’objectiu no és “integrar” en el sentit d’anul.lar les diferències culturals o personals.
No s’ha d’homogeneïtzar cap a l’occidentalització.
Perquè això amaga un component de racisme i xenofòbia que els està diguent “el nostre primer món és millor que el teu, si vols ser aquí has de ser com nosaltres”.
S’està actuant amb un component de cultura dominant sobre persones dominades. I una veritable educació ha de ser de creixement, mai de limitació.
Sota aquesta perspectiva, qualsevol, sigui d'on sigui, ha de poder trobar el seu espai d'atenció, d'acollida, de comunicació i finalment d'aprenentatge.

6 comentaris:

Cèlia ha dit...

Per a mi hi ha una paraula clau que em mou sempre personalment i en la meva feina, és una paraula abstracte i cadascú l'entén d'una manera diferent, però em sembla que pot ser que sí que hi estiguis d'acord, és la recerca de la felicitat: un espai adequat per aprendre (hi ha mestres que es pensen que l'espai no té importància, només els problemes de càlcul mental o la setmana matemàtica, o els experiments, o la lectura eficaç, o els llibres de la biblioteca...) però el color, l'ambientació, l'alegria, la participació i "el bon rotllo" donen un bon ambient per començar la història. L'ordre en les coses, donar pautes per millorar (la presentació dels treballs i la pròpia conducta social -m'has enxampat! això ja entra en el terreny d'educar!)). A partir d'aquí, el que podem aprendre tots anirà venint sol (acompanyat pel mestre, és clar!).
Interessantíssim zel! Jo també n'estic aprenent!

María Teresa ha dit...

És molt dificil mentalitzar tota la comunitat educativa de que educar és molt mès que instruir.
Com m´agrada que amb la teva experiència siguis sent tan idealista,

Cèlia ha dit...

Quan era joveneta, més que ara, tenia un poster de la Mafalda penjat a la meva habitació que deia (i et dedico al teu blog): " ¿Y cuando empezará la tan postergada construcción de un mindo mejor, eh?"

Anònim ha dit...

Els nens i nenes es troben inundats d'informació desde ben petits. S'intenta que aprenguin coses que no toca per la seva edat i en definitiva no s'els deixa ser nens quant toca.
La ment dels infants s'activa i es reforça massa aviat amb tota clase de continguts que no li son necessaris a la seva edat. Tot es fonamenta en un sentit del jo desmesurat, jo soc millor, mira que be que ho fa aquell, has de ser com.... i així es construeixen ments altament egoistes.
Si fins als 6 o 7 anys els infants es dediquesin a jugar, contemplar la naturalesa, a pintar, a tocar instruments, a ballar, a aprendre a expresar els seus sentiments, a escoltar música, a aprendre idiomes etc. probablement tindrien una actitud molt mes serena, mes tolerant i mes tranquila davant la vida, menys competitiva i mes contemplativa. I no caldria voler ensenyar tants valors i pautes de conducta ja que no més aixó els hi hauria permes saber de l'altre, no haver-lo de guanyar a cada instant.
Pero els pares volem que els nostres fills siguin els primers en tot.... encara que sigui a un preu que mai coneixarem. Aixi mateix al sistema també li convé tenir les persones sistematitzades... no gaire inteligents i peseguint alguna llebre que no els permeti abandonar el sistema (casa, coche etc)
Els educadors teniu una gran oportunitat d'encaminar els nens cap a la busqueda personal de si mateixos, cap a la busqueda de comprensions estables que els hi permetin saber que son y qui son, mes enlla de tot el que coneixem.
+ a www.vedantaadvaita.com

Efrem ha dit...

Ostres tu, amb aquesta lliçó m'he quedat sense elements per la crítica u.ú! hehehe. Estic totalment d'acord amb tu en què en l'aprenentatge és molt contraproduent el fet d'establir limits culturals. Espero que la majoria de mestres, sàpiguen diferenciar entre el model social de societat i el model social que han d'aplicar en una classe.

Vull dir que jo, per exemple, penso que com a societat s'han d'establir unes barreres, que sí que són occidentals, que es basen en el respecte i la llibertat, en els drets humans bàsicament. I si venen s'han d'adaptar a no tallar clitoris ni pegar dones etc etc etc. Però els nens amb una classe no tenen perquè renunciar a la seva cultura en el sentit romàntic del terme.

Salutacions i merci per il·lusrar-nos als que no en tenim ni papa d'aquests temes :P

Efrem ha dit...

percert, genial el comentari de l'anònim!