dissabte, 16 d’agost de 2008

Massa reptes?
Anem a concrecions.
Algú ha deixat un comentari que es refereix a allò que els nens i nenes haurien de fer de petits per evitar “deformacions” de la personalitat, entenent, segons ell, que els posem massa d’hora en situacions d’aprendre conceptes complicats, fora del seu abast, que no són propis de l’edat.
Posa un exemple d’aquells d’abans, quan jo anava a l’escola, que es refereix a coses com ara qui governava a tal temps o quina és la fòrmula de...
Independentment que hi ha sabers universals, el que importa realment és com oferim oportunitats per arribar a aquests sabers, com ens les enginyem per aconseguir que es vulguin aprendre coses necessàries.
El nostre repte és crear necessitat d’aprendre allò que és imprescindible per seguir endavant.
Quan parlem de concretar accions que fomentin la motivació, i proposem de respondre a allò que els nens volen saber, és justament per evitar caure en un procés d’imposició de programes escolars predeterminats i independents, per tant descontextualitzats.
Entenem que quan un/a mestre/a es troba davant d’un grup és absurd pretendre mirar el programa, (com a eix central de la tasca), sense haver mirat i conegut el grup i les individualitats que té al davant. Llavors, podem preveure, planificar, proposar...
Hi ha en cadascú un bagatge i unes peculiaritats a tenir en compte, i al si del grup, unes dinàmiques que si no són determinants, poden ser-ho pel desenvolupament de les tasques escolars.
Allò que nosaltres proposem és una manera d’implicar els nostres alumnes en el seu propi procés d’aprendre, perquè si ells no volen aprendre, res no els podem ensenyar que sigui permanent, útil, vital i extrapolable a qualsevol situació. I qualsevol mestre/a sap com fer entrar tot el que s'ha d'anar aprenent en qualsevol marc i sota qualsevol òptica, per això som grans i tenim recursos per connectar coneixements i procediments indispensables.
Posem un exemple lúdic, però que ens pot fer entendre molt bé què pretenem i la importància de com fer-ho per aconseguir un procés integrat en el viure dels nens.
Tinc un objecte en una caixa. Tancada amb candau. Els he parlat de l’objecte a tall d’endevinalla, buscant la curiositat. Hi ha una tasca final a fer.
-Els podria donar de dret l’objecte a observar.
-Els puc ensenyar la clau, posar-la al candau, obrir la caixa i dir que treguin l’objecte.
-Els puc explicar què volem aconseguir i deixar estris, entre ells claus, i a veure què passa. Els dic a més, que després expliquin quin procés han seguit, què i com han triat i descartat i en funció de què s’han adonat de quin era l’estri adequat.
Durant el darrer procés, hauran après a triar, a descartar, a observar, a argumentar, a explicar-se i a més haurem aconseguit l’objecte desitjat per fer el que toqui.
Aquesta bajanada aparent, és la primera contradicció de la majoria de jocs que s’ofereixen als nens.
No hi ha res a descobrir, res a pensar de manera alternativa.
Fins i tot en els jocs de muntar se’ls donen fetes totes les passes.
On és l’aprenentatge? Clar que s’ha de combinar l’aprenentatge a partir de models amb allò intuïtiu, però mai es pot oblidar la importancia extrema de l’experimentació. Aquí torno a l’argument del comentari que us deia. Ells ens proposen només el descobriment pel goig del joc, i deixen que la maduració es faci sola. Nosaltres creiem que s’ha de "preparar", fomentar, i muntar escenaris on potenciar-la.

6 comentaris:

Julia ha dit...

Hola Zel,
Molt interessant el teu article. M'encanta la idea de despertar l'interès i de donar diferents alternatives perque hagin d'investigar i triar per arribar a allò que volen assolir.
Espero que els teus alumnes tinguin la sort d'entendre i aprofitar el privilegi de tenir una mestra amb vocació d'ensenyar. Malauradament, com a la majoria de professions, no és el que més es troba pel món.
Bé, de totes maneres, no era la meva intenció entrar en polèmiques sinó saludar-te i dir-te que m'agrada molt el teu blog, o més ben dit, els teus blogs.
M'els he posat a favoritos per entrar-hi sovint.
De moment ho deixo aqui perque son les dues del matí i començo a estar cansada amb el "palizón" en bici que m'he futut aquesta tarda. Ja aniré entrant i seguint els teus escrits doncs crec que tens molt i de molt positiu a aportar.

Merci i petons.

Cèlia ha dit...

Ho has concretat molt bé, m'encanta llegir-te...i muntar escenaris d'aprenentatge!

Efrem ha dit...

Ostres, fa tota la pinta de ser un art, això del mestratge!

Cèlia ha dit...

Efrem, dubtaves?, Explica-li Zel, explica-li...

Efrem ha dit...

Ahahah! esque mai m'ho havia plantejat seriosament fins a arribar a aquest bloc!

Carme ha dit...

M'agrada tot el que dius, en aquest post també.

Fomentar, preparar, crear la necessitat, realment tot un art que la majoria de mestres dominen a la perfecció. Sobretot quan ells mateixos estan motivats.