2n repte. Punt final. Punt final, que no ho és mai.
La foto pretén ser la imatge de l'educació. Què fem? Ajudem a madurar, a donar recursos per "fruitar".
Per respondre a un del comentaris, solem dir que els nens ho tenen tot i no hi ha res que els motivi.
Cert, segurament, si el que els oferim és més del mateix que obtenen, normalment sempre coses "comprables" i consumibles. Ah, però és que el que pretenem és justament omplir el buit amb allò que no es pot comprar enlloc del món.
Parlava jo d'acollida, en el sentit d'obrir els canals de trobada i comunicació amb els nois i noies, parlava de motivació, en el sentit de trobar allò al seu interior ( i al nostre, com a professionals) allò que ens empeny al goig d'aprendre, de descobrir, d'investigar, de plantejar preguntes.
Per què una flor és groga i una altra verda?
Per què s'aguanta el sol?
Per què el mar no es vessa?
Per què els rius "baixen"?
Per què la poma té polpa i l'ametlla olis?
Per què els números es dibuixen així i no d'una altra manera?
Per què en diem sumar i no afegir?
Per què els europeus van anar al continent americà?
Per què el petroli és sota terra?Per què...
En dic punt final, perquè per arribar a generar aquest neguit que no necessita grans muntatges coloristes ni grans inversions econòmiques, ni tampoc edificis supermoderns (tot i que tot és necessari, de vegades), hem de tenir clar el final, és a dir, la nostra meta és que els alumnes vulguin aprendre. I per aprendre s'ha de voler saber, i preguntar, i qüestionar-se I més tard, desitgem que siguin prou capaços d'integrar allò que van aprenent a la seva vida diària.
Com que la vida al carrer és tan canviant, el que els cal és capacitat de pensar alternativament, capacitat d'adaptació, de trobar recursos dins i fora d'ells mateixos, tenir un gran domini dels llenguatges diversos, saber-los interpretar i entendre, en altres paraules i per enllaçar amb el post anterior, d'això se'n diu ser competent.
El que necessitem és una formació diferent de la que es dóna en l'actual Magisteri. Hi ha d'haver una bona base en això mateix que hauran de fer els nens. Els futurs mestres han de recórrer el mateix camí de reptes i atzucacs que els infants viuen a l'escola. Han d'aprendre habilitats socials, filosofia, han d'aprendre a ser flexibles, a mostrar empatia, han de comprendre els processos que ens duen a fer un aprenentatge i ho han de fer en carn pròpia. Perquè molts mestres novells, quan s'enfronten a un grup classe, manifesten que els falten eines, es senten poc competents, sols, i tendeixen a actuar com els seus mestres de referència. I solen dir que tot el que els han ensenyat a la Facultat no els serveix. Perquè abans de poder "ensenyar" res, un ha d'aprendre a ser. Al cap i a la fi, el que som és el que encomanem als nostres nois i noies. Tenir sempre això al cap ens farà més humans i millors persones, per tant, millors mestres, si el mestratge és vida.
4 comentaris:
Certament, però la fita que planteges (aconseguir que l'alumne tingui desig d'aprendre, de saber, de saber sempre més, de tenir curiositat per les coses...) crec que no depèn del professor. Pot sonar-te una mica fort i desencertat el que et diré ara, però n'estic força convencut que el factor que marca els alumnes és genètic, de naixement. T'ho dic per experiència, perquè jo i el meu germà hem rebut sempre la mateixa educació i ens moviem amb els mateixos amics del barri. No obstant, des de ben petit jo sempre he tingut la guspira del "perquè?" encesa, mentre que ell mai n'ha volgut saber massa res mai. És per això que penso que hi ha coses on un profe no pot arribar-hi mai del tot.
Tot i així, crec que els millors professors són els que serveixen una safata plena de respostes a totes les preguntes dels alumnes, sense codis disciplinaris que cohibeixin les ànsies de saber de l'alumne (del tipus: ara no toca!).
Salut :)
Jo et posaria un matís, Efrem. Els millors profes són els que ofereixen una safata plena de reptes i una altra plena de recursos, pistes, ajuts per entre tots trobar les respostes...Perquè si ja les dones totes, quina és la feina que li toca aprendre de fer? I tots hem hagut d'aprendre a buscar i escollir d'entre molts possibles els més encertat. Gràcies pels teus comentaris, ets una persona amb inquietuds i es nota!
Aquí sí que hi estic totalment d'acord i no cal afegir res més. Noia, i em dius a mi que descansi!
ostres tens raó, s'ha d'aprendre a aprendre també... Que segurament és el més difícil, i esclar, si en comptes de donar-te el coco trenkat perquè te'l menjis et donen un coco i les eines per trencar-lo tu seguríssim que a més de menjar-te'l aprens més. Una metàfora una mica penjim penjam aquesta però bueno.. hehehe
Gracies a tu ;)
Publica un comentari a l'entrada