2n repte. punt i seguit.
Ja ens hem entès, doncs. Una base formativa adient en aspectes filosòfic, psicològics i pedagògics, perquè? Anem primer a l’aparent dicotomia, ensenyar/educar. Ara ens hi posem. Anem a pams:
Alguns diuen que educar es fa a casa, i a l’escola, ensenyem. Fals, per mi. No es pot ensenyar sense fer, no es pot ensenyar sense ser. Ensenyar és una paraula que vol dir moltes coses, i moltes d’elles, allunyades de l’educació.

Més aviat, quan es pensa en aquesta alternativa, al darrera hi ha el concepte d’instruir. I aquest sóna una mica fora d’allò que és bo i desitjable per una persona.
Si ens limitem a la instrucció, què obtenim? Instruir obtè, en el millor dels casos, una conducta observable, sovint invariable i repetida, que ofereixen davant determinades situacions les persones. Aquest tipus de respostes “encotillades”, quan no són les adequades, provoquen sentiment de fracàs i indefensió. No sabem què ha fallat.
Perquè, qui ens garanteix que aquestes conductes són veritables comportaments que es transferiran a d’altres àmbits, a d’altres situacions, descontextualitzades de l’espai classe?
Vegem, aquí podem trobar el primer lligam amb allò que ara ens proposen quan parlen de competències, i també ambla nostra formació personal.
Segur que des d’aquesta premisa s’entén molt clar.

Una persona competent sap respondre de manera efectiva als canvis i a les situacions en el context que toqui, més enllà de les parets de l’escola. Posem un exemple. Treball de llengua, qualsevol. Una instrucció va adreçada a resoldre una tasca, en un determinat context, ens diu i demana de fer quelcom, però no sol explicar gaire res més (omple els buits, posa-hi el que falta, escriu ...) Tampoc ens sol explicar el perquè, la utilitat, la raó de fer.

Si el mateix es fa des de la perspectiva de la competència lingüística i comunicativa, haurem de tenir present la meta final, (què volem aconseguir).

Per això, haurem de saber molt bé quins són els processos que intervenen en aquest aprenentatge, què pot fer cadascun dels nostres nanos (què sap i què sap fer), la manera d’anar adquirint les eines i estratègies per fer-la, (com ho ha de fer per fer-ho bé), els recursos personals i propis de la matèria que la persona necessita saber i saber fer per dur-ho a terme (com i quan l’hem d’ajudar)... Ara sí, que podrem triar tasques adreçades a desenvolupar tot el procés per tal que, finalment, el noi o la noia segueixin el camí d’allò que han de resoldre sols, amb prou seguretat i autonomia. I si no és així, sabrem on es talla el procés i on hem d’intervenir d’una altra manera.
Com l’eduquem fent això? Aquí ve allò relacionat amb la pròpia formació del mestre. Si sabem quines dificultats pot trobar, si esbrinem quin és el seu estil d’aprendre, el seu tarannà personal (seguretat, autocontrol, autoestima, capacitats...), si entenem fins quan i com oferir ajuts, si sabem finalment deixar que s’enfronti als reptes quan estem segurs que té les eines per fer-ho, l’hem ajudat a adquirir competència, i segurament, podrà aplicar els pasos que ha fet a d’altres situacions.
Aquesta és la filosofia de fons a la base de la llei d’educació i dels nous currículums. Fer bastides ancorades en sabers primerencs, senzills, que vagin ampliant els horitzons dels infants, que els ofereixin reptes amb una variabilitat creixent de camps d’aplicació que els faci segurs i alhora versàtils en les respostes, flexibles, que busquin i trobin alternatives, i sobretot que sàpiguen explicar i explicar-se què fan, com ho fan, perquè ho fan, què han après. En resum se’ns proposa que deixem de ser “conductistes” per ser “constructivistes”.