dimarts, 26 d’agost del 2008

repte n.4
Un nou pas: l’acceptació i els seus “possibles”
Encetat el tema de com entrar en relació amb un nou grup, iniciats els primers passos per entendre el perquè se’ns fa necessari saber com són els nostres nois/es, entenem que cal possibilitar l’aprenentatge i el creixement personal de tots i cadascun, adaptant-nos (tant com es pugui) als diversos ritmes i necessitats.
De maneres possibles de fer-ho, ja n’anirem parlant més endavant, donat que per arribar a ser eficaços en aquest nou repte, en tenim un de personal i previ: l’acceptació dels alumnes en tota la dimensió de la seva personalitat, tenint sempre present que estem davant d’un “possible”, això és, un ésser que pot desenvolupar totes les seves potencialitats, en les quals hem de confiar, siguin quines siguin.
Un previ d’”aquest val, aquest no val”, posa l’alumne en una situació d’etiquetatge al qual respondrà segons el que ja no n’esperem, o sí, provocant possibles tensions i malestar en qualsevol dels casos. No és una acceptació, és una predicció que dificulta, col.lapsa, entorpeix el procés.
En canvi l’acceptació implica el reconeixement dels altres, significa que els reconeixem com a persones i per tant se'ns presenta allò irrenunciable i bàsic: la necessitat de la comunicació.
Un mestre/a, professor/a que entén aquest intercanvi com a eix del treball i de l’aprenentatge, es posa en situació de repte ell mateix, entén que ha d’arribar a una situació en la que tot allò només conceptual, només pràctic, perd el sentit si no abasta tota la complexitat de la persona que tenim al davant interactuant amb nosaltres i amb el grup. Un estil comunicatiu que va i ve i que ens va construint cap a una nova realitat en la qual tots els actors troben un lloc i una oportunitat de creixement creatiu.
Aquí ens hem de remetre a un concepte importantíssim: la mirada del docent.
La mirada del mestre/a, és el primer indicador de com esdevindrà el procés d’ensenyament aprenentatge en tot el seu ventall de possibles.
La mirada que reconeix, que confia, que creu, que espera, que provoca preguntes i proposa reptes, que endevina el moment de conflicte i procura donar eines per facilitar un procés de descoberta, de creixement, d'ajudar a fer, per arribar a ser una persona competent en el major nombre d’àmbits possibles.
En aquesta mirada reflectim la nostra creença en unes persones vàlides en el present que vivim, sigui quin sigui el seu origen, la seva capacitació, els fem sentir que pertanyen a un grup, estem fent allò que anomenem una escola inclusiva, i de passada anem esbandint poc a poc el malestar, el desig de fugida, el rebuig a allò que l’escola representa, que sovint veiem en alguns alumnes, sobretot quan es van fent grans.
Hi ha aquí el primer component d’un altre concepte important: el mestre ensenya tant amb allò que fa, diu i comunica, com amb allò que no fa, no diu, no explicita.
D'això en diuen el "currículum ocult". Què els transmeten les nostres actituds? Què hi ha darrera les nostres paraules, quan cridem l'atenció a un o altre, quan oferim un ajut a un o altre?
I és que el docent no és només un portador de coneixements, és un motor que ha de generar canvis i actituds. I hi ha coses que diem o no, que fem o no, que ensenyen i marquen tant o més que allò escrit i obligatori.
Una mirada adequada, un posat acollidor i receptiu, crea un vincle que és necessari per poder tirar endavant qualsevol aprenentatge, sigui de saber, de saber fer, de saber ser.

3 comentaris:

Cèlia ha dit...

Comparteixo de ple aquest post ja que no som els mestres qui hem de posar límits als alumnes, portes a les seves capacitats... però no oblidem tampoc la seva vida real. Hi ha alguns alumnes que tenen una vida real molt dura, dura de veritat (maltractaments, depressió infantil, desarrelament, no ser estimats...). Això dificulta la inclusió, no per part de l'escola, sinó per part d'algunes famílies.
Hi ha algunes escoles que ho tenen més fàcil que d'altres, penso.
Ara bé, la filosofia ha de ser aquesta i els mestres, tens raó, ho hem de tenir clar.

Unknown ha dit...

Moltíssimes gràcies per passar. No sé què dir. Passaré sovint per aquí, si em deixes, es clar!

Carme Rosanas ha dit...

Aquest estiu he llegit "Chagrin d'école" de Daniel Pennac. És un llibre escrit des del punt de vista del mal alumne que confessa que ell era. És interessant. Ara ja ha sortit en català. Ell diu que mun sol mestre amb aqueste4 s actituds que tu expliques tant bé al post, pot salvar un alumne. Ell ho ha viscut així. I ho assegura rotundament.

Ara potse r confonc coses del llibr e i del que he llegit als diaris, però és igual. L'important és el concepte.