diumenge, 19 d’abril de 2009

i si ploro?

El gran dilema, quan la integració se't planta a la cara com un dubte.
I doncs, per això el títol, i si ploro?
Aquestes dolces manetes, que s'intueixen només, són de l'E.
No sabem ben bé què li passa. Sabem que té un retard global important, sabem d'uns resultats en els típics tests molt baixos, que et vénen a dir "no n'esperis gaire".
Sabem que va patir un primer any entre hospitalitzacions, convulsions i que el sol fet de recuperar-lo va donar a la mare alegria de viure, vaja, de veure'l viu.
Sabem que a nivell motor hi ha una gran descoordinació i una manca de control important.
Sabem que el neuropediatre no diu gaire res de concret que ens ajudi.
Sabem que pateix a més un TDAH associat a tot plegat.
I sabem el que ell manifesta, que no comentaré aquí, però que ens fa tenir la sensació de perpètua inutilitat. Jo, que en sóc la tutora, una defensora acèrrima de la integració dels nens amb retards, transtorns, discapacitats a l'escola ordinària, si més no , el màxim de nens possible, que es poden beneficiar d'un entorn normalitzat, motivador, i del qual en puguin extreure models beneficiosos, enriquidor... resulta que començo a dubtar.
Crec que aquest model hauria de prevaldre, així com crec en la bondat de la multiculturalitat, del plurilingüísme i de totes aquestes coses que ens ajuden a fer-nos més humanament socialitzats, socialitzadors i solidaris.
Crec que se'm trencarà el cor el dia que es plantegi alguna alteritat, una possible escolarització compartida. Però a cada dia que passa, em convenço ( i després intento desconvéncer-me) que no tenim a l'abast allò que li convé.
Cada dia, quan me'l miro, amb el seu posat d'etern "nen petit", amb el seu somriure descontrolat i el seu posat murri, o a l'inrevés, amb la seva desconnexió, em vénen més ganes de posar-me'l a la falda i només abraçar-lo. Però sé que això no és el que necessita, bé, sí, però molt més que això. Aleshores l'imagino en una escola "especial", i és com si entrés dins seu, i miro amb els seus ulls aquell entorn i aquelles altres criatures. I llavors és quan tinc ganes de plorar.
De fet, ploro, mentre pensem i planifiquem com i què podem anar fent amb ell i per ell.

5 comentaris:

Carme ha dit...

És un tema ben complicat aquest de la integració i crec que amb les teves llàgrimes i tot, aquesta teva opció és la millor: intentar-ho, intentar-ho i intentar-ho amb la teva constància tossuda i si veiem que no podem donar-li allò que necessita buscar una altra opció millor per ell. I sé és "millor" doncs... això ens hauria de deixar amb la consciència tranquil·la, no?

Les coses mai no són blanques o negres, sempre hi ha matisos. Potser amb una integració total i universal de tots els nens... n'hi hauria una part que no estarien ben atesos.

Cèlia ha dit...

Sí que ho és molt, de complicat. Però s'entén millor quan es viu d'una manera directa, no professional. Llavors saps del cert que l'escola no li pot donar el que necessita però l'escola especial tampoc. "Un fifti, fifti?" I com es menja això?

joan ha dit...

Apa, quins plantejaments! Com es pot integrar a la "normalitat" un ésser diferenciat, el qual, potser, és d'aquesta mena com a conseqüència de la "normalitat". Qui sap com és la seva ment si tampoc coneixem la de la resta? Qui sap com pensa, com sent? Qui sap de l'efecte dels impulsos?
No ho dubto, Zel, n'hi ha per plorar.

instints ha dit...

Ells i elles, els nostres infants, no en tenen cap culpa, i pateixen més del què ens pensem. Constantment ens demanen ajuda i nosaltres hem de ser-hi, no els podem deixa de costat, i fer-ho com ells, amb un somriure, per molt que ens dolgui pensar amb el què podem fer per ell. Una trista història que commociona, com moltes de les que ens ensenyen ells. Petonets.

Angus ha dit...

Me gusta.