dissabte, 21 de febrer de 2009

llarga absència

Quan els reptes estan dins tu mateixa.-

No tinc perdó, mesos sense entrar aquí, des dels inicis. Però la vida va fent de les seves. Ara, que sembla que tot està un xic encaminat, torno per posar la millor de les reflexions que m'he fet durant aquests dies. Una que qualsevol mestre/a, docent, hauria de poder fer espontàniament un moment o altre de la seva vida de feina.

La gran incògnita és, què fas quan no saps què fer?

Anem a pams. Aquest grup que tenim, és un grup difícil. Hi ha casos especials, que requereixen saber-ne molt. Això que dic us ho podríeu dir segurament molts de vosaltres. L'escola és cada vegada més complexa, més difícil i alhora més variada i suggerent (podeu posar-li estressant, complicada...)

I un s'adona, que de vegades no n'hi ha prou amb les ganes. Que acabats els propis recursos, o si més no gastats, s'han de buscar alternatives.

Sí que crec que molts d'aquests infants estan molt millor en una escola ordinària (coi, perquè en diuen ordinària? abans, ordinari també volia dir de poca qualitat...). Els models que reben en un grup heterogeni, són variats i tenen l'oportunitat que ofereix un entorn ric i amb molts reptes (m'agrada aquesta paraula...) Però és dur, molt dur, portar dins teu l'angoixa de sentir que no acabes de trobar el camí per arribar-hi, o per veure que hi ha progressos, per petits que siguin.

El més especial d'aquesta meva situació temporal, ( la meva baixa), és que sembla que, si més no, en un aspecte sí que es nota un canvi. Quan els falta la persona de referència, sembla que els nens amb més dificultats estan perduts, I això, ja és una espurna que mostra un camí. Saps, i ho veus, que la sola presència d'algú que saben que els ajuda i els està seguint, marca una diferència.

I tot plegat, m'ha fet dibuixar un cercle, com la serp que es mossega la cua.

Potser, només potser, s'han de tenir recursos, o i tant, però no són allò més bàsic i important.

Potser, només potser, encara que momentàniament un es trobi com desvalgut i sense idees, només cal anar seguint sense perdre l'esma ni la il.lusió, que el que fa realment eficaç el treball, és la perfecta combinació d'eines i de suport humà. Ara, que s'haurà acabat aviat la meva baixa, tornaré amb els ànims posats (i l'esperança) en la importància de qualsevol petita engruna que sàpiga encomanar. Tornaré a fer servir el que sé i tinc a l'abast, allò de nou que trobi, benvingut serà, però no hi ha res pels nens com algú que els marqui i els ajudi en el camí. Sigui quin sigui.

7 comentaris:

Jeroni Maleuff ha dit...

És una reflexió estupenda.
Ànim, perquè tota pedra fa paret.

Cèlia ha dit...

Estic d'acord, requereix intel·ligència i una altra manera de fer. Cal trobar un camí però en equip!

Efrem ha dit...

Quan no saps què fer, el millor és no bloquejar-te amb sobrecàrrega d'especulacions, l'assaig i l'error formen part del mètode que fins ara ens ha fet avançar. Ànims i avant ;)!!

Carme ha dit...

Estic totalment d'acord amb aquesta reflexió. Em, sembla important buscar recursos, però molt més ser-hi de veritat, a totes, i donar aquesta referència clara per als nens.

Anònim ha dit...

Una idea: quant no saps que fer pots provar de no fer res, absolutament res.... deixar que la vida ho faci per tu... i tu no més acompanyar-la..... i si funciona fer-ho sempre així.
Salut!!!

GEMMA ha dit...

Intueixo que ets de les bones. Endavant!

Anònim ha dit...

bon comencament