dissabte, 13 de setembre de 2008


repte n 5
som-hi, per on comencem?
Quan tenim una mena de petita declaració de principis, abans de trobar-nos amb un grup-classe, cal saber prioritzar allò que és imprescindible per aconseguir objectius (nostres) possibles i assumibles. Dels altres, ja tindrem temps de fer-ne tria.
Un d’aquests ha de ser com encararem el coneixement del grup que inicia la seva estada amb nosaltres, amb l’equip docent del curs/cicle, i amb el seu mestre (a) referent a l’aula. Si m’aturo ara aquí, és per una raó d’importància vital.
És molt important saber i voler assumir aquest paper de referent que sabem serem pels alumnes. Tant pel que fem, com pel que no fem, pel que diguem i per com ho diguem, per l’estil del nostre discurs, del nostre posat corporal, de la nostra disposició, de la nostra acollida humana (tornem a la mirada del mestre i al currículum ocult, sabent ara què vol dir).
Tècnicament, metodològicament si voleu, hi ha quelcom previsible ( els nostres principis i idees respecte a l’exercici de la tasca) i quelcom no prou previsible, sovint desdibuixat, sovint tenyit de referents previs, és a dir, característiques personals i grupals de la colla i amb qui serem, a les "dures i a les madures".

Quan ens fan un traspàs d’informació d’un grup amb les seves individualitats, tendim a donar noms a aspectes que només són manifestacions dels nens i nenes, mostres, conductes observades per d'altres, producció segons l'edat...
Volem, i sovint necessitem posar un adjectiu que ens doni certa seguretat i no ens deixi a les fosques: treballador, voluntariós, mandròs, tímid, nerviós... Us dono paraules simples, que podrien ser més taxatives i per tant, marcar encara més les nostres expectatives, com ara, dislèxic, disgràfic, immadur, limitat... M'estalvio volgudament "bon alumne o mal alumne" que també es sent.
Aquests mecanismes que es van fent extensius, sovint són més aviat font de conflictes, que no pas una adequada eina per poder preveure què i com muntarem l’escenari de treball i ensenyament/aprenentatge a l’aula.
Ara diré una cosa un xic lletja. Jo crec que cal experiència i sentit d’equidistància davant d’aquestes informacions. Cal saber sentir-les i oblidar-les, apartar-les del pensament actiu. Cal partir d’un model que ens doni eines de coneixement de les individualitats i posteriorment, ja farem ús dels nostres recursos, d'allò què sabem fer, de les pistes que ens han donat. I cal tenir sempre com a marc mental la idea de la diversitat a tots nivells que es representa al si d’un grup.
Quan un/a mestre/a, està predisposat a encetar un camí de reconeixement amb el grup, de descoberta, busca tots els mecanismes per obtenir informació de primera mà.

Observa, pregunta, es relaciona, s’acosta i va omplint un calaix a partir del qual podrà organitzar les seqüències d’aprenentatge, fer el disseny de les tasques per aconseguir que cadascú vagi fent un camí de progrés i d’integració real d’allò que està preparat per assumir en els propis esquemes mentals, i que l’ha d’ajudar a aconseguir unes competències que a la fi són comunes, però que poden tenir un itinerari de desenvolupament divers.
Hi ha qui de tot això en diu “programació”. Hauríem de dir-ne planificació, en el sentit que, per planificar, hem de comptar amb elements de tots els àmbits involucrats en la formació del grup i de les individualitats.
I en les planificacions, hi entren per necessitat molts més aspectes, personals, metodològics, tècnics que no pas en una previsió d’allò que jo vull fer, sense un context real. Els nens, com els mestres, han de poder ubicar allò que veuen, fan i experimenten, han de trobar respostes a les pròpies necessitats i sobretot han de sentir que allò té una funcionalitat. I quan un planifica una acció educativa, ha de comptar amb tots els actors i elements de l’escenari. I també amb l'escenari, on i amb qui comptem. Més tard, vindrà l’elecció dels mitjans, que seran més eficaços per la seva fonamentació en una realitat investigada.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Zel, m'ha tornat a agradar molt el teu escrit. El plantejament de la nostra tasca quan comencem un nou curs, ha de tenir quelcom de misteri i màgia. El quí ens trobarem, com i les motxilles plenes de diferents vivències i realitats que portaran ens ha de permetre pensar i poder il·lusionar-nos per dur la nostra tasca amb la millor creativitat possible. El coneixement previ de les circumstàncies dels nostres i les nostres alumnes, és important sempre que, tal i com dius, el posem en el calaix que calgui i l'ulititzem en sentit positiu.

mai ha dit...

Hola!
Gràcies per passar pel meu blog i permetre'm conèixer el teu. M'ha agradat molt el que has escrit i estic d'acord amb tu. No tots els mestres tenim la mateixa visió dels mateixos alumnes i no els podem etiquetar ja d'entrada.

Efrem ha dit...

Ep! Veig que li segueixes fotent canya, que bé! :D! Sensibilitat i consciència, rigor i més consciència. Bàsicament em toca extreure'n coses, del que dius. Gràcies. Guarda aquest blog, l'estas convertint en una guia d'aprofundiment pedagògic!

Salutacions!

Carme ha dit...

A mi també m'ha agradat molt aquest escrit. He vist massa vegades com aquest traspàs es converteix en una mena d'etiqueta. Per altra part, un traspàs ben fet i assumit en la mesura adequada és molt beneficiós per a tots mestres i alumnes. Fer aquest traspàs amb una visió positiva del nen em sembla fantàstic. Tots i totes tenim alguns aspectes positius i a a vegades d'aquests només se'n parla quan són els que sobresurten, no pas quan precisament s'han de potenciar.

Ei que per fi he enllaçat aquest teu blog i veuré les actualitzacions de seguda.

Anònim ha dit...

Dober zacetek