Massa reptes?
Anem a concrecions.
Algú ha deixat un comentari que es refereix a allò que els nens i nenes haurien de fer de petits per evitar “deformacions” de la personalitat, entenent, segons ell, que els posem massa d’hora en situacions d’aprendre conceptes complicats, fora del seu abast, que no són propis de l’edat.

Posa un exemple d’aquells d’abans, quan jo anava a l’escola, que es refereix a coses com ara qui governava a tal temps o quina és la fòrmula de...

Independentment que hi ha sabers universals, el que importa realment és com oferim oportunitats per arribar a aquests sabers, com ens les enginyem per aconseguir que es vulguin aprendre coses necessàries.

El nostre repte és crear necessitat d’aprendre allò que és imprescindible per seguir endavant.

Quan parlem de concretar accions que fomentin la motivació, i proposem de respondre a allò que els nens volen saber, és justament per evitar caure en un procés d’imposició de programes escolars predeterminats i independents, per tant descontextualitzats.

Entenem que quan un/a mestre/a es troba davant d’un grup és absurd pretendre mirar el programa, (com a eix central de la tasca), sense haver mirat i conegut el grup i les individualitats que té al davant. Llavors, podem preveure, planificar, proposar...

Hi ha en cadascú un bagatge i unes peculiaritats a tenir en compte, i al si del grup, unes dinàmiques que si no són determinants, poden ser-ho pel desenvolupament de les tasques escolars.

Allò que nosaltres proposem és una manera d’implicar els nostres alumnes en el seu propi procés d’aprendre, perquè si ells no volen aprendre, res no els podem ensenyar que sigui permanent, útil, vital i extrapolable a qualsevol situació. I qualsevol mestre/a sap com fer entrar tot el que s'ha d'anar aprenent en qualsevol marc i sota qualsevol òptica, per això som grans i tenim recursos per connectar coneixements i procediments indispensables.
Posem un exemple lúdic, però que ens pot fer entendre molt bé què pretenem i la importància de com fer-ho per aconseguir un procés integrat en el viure dels nens.
Tinc un objecte en una caixa. Tancada amb candau. Els he parlat de l’objecte a tall d’endevinalla, buscant la curiositat. Hi ha una tasca final a fer.
-Els podria donar de dret l’objecte a observar.
-Els puc ensenyar la clau, posar-la al candau, obrir la caixa i dir que treguin l’objecte.
-Els puc explicar què volem aconseguir i deixar estris, entre ells claus, i a veure què passa. Els dic a més, que després expliquin quin procés han seguit, què i com han triat i descartat i en funció de què s’han adonat de quin era l’estri adequat.
Durant el darrer procés, hauran après a triar, a descartar, a observar, a argumentar, a explicar-se i a més haurem aconseguit l’objecte desitjat per fer el que toqui.
Aquesta bajanada aparent, és la primera contradicció de la majoria de jocs que s’ofereixen als nens.

No hi ha res a descobrir, res a pensar de manera alternativa.

Fins i tot en els jocs de muntar se’ls donen fetes totes les passes.

On és l’aprenentatge? Clar que s’ha de combinar l’aprenentatge a partir de models amb allò intuïtiu, però mai es pot oblidar la importancia extrema de l’experimentació. Aquí torno a l’argument del comentari que us deia. Ells ens proposen només el descobriment pel goig del joc, i deixen que la maduració es faci sola. Nosaltres creiem que s’ha de "preparar", fomentar, i muntar escenaris on potenciar-la.

3r repte.

Tornem al primer i ens acostem a una possible resposta, prenent com a punts de partida els principis que hem anat comentant.
Per fer memòria, el planteig era com acostar-nos a una veritable educació multicultural, pensant en les dificultats relacionals, funcionals, d’espais, de dotació humana i material, de motivació que l’escola presenta. Aquí és on nosaltres, els mestres, ens hem de posicionar en un o altre planteig ideològic i conseqüentment metodològic, que marcarà el rumb que donem a la nostra feina.

Segurament molts opinen que, siguin quines siguin les pròpies creences (no em refereixo a res de tipus religiós o espiritual), la feina pot ser de qualitat.

I justament aquí és on jo penso (permeteu-me opinar lliurement) que no és ben bé cert, si parlem d’educació en el sentit holístic, integral i integrat, global, de la persona. Si diferenciem instrucció d’educació.
Perquè no es pot prescindir de qui tenim al davant, de les seves particularitats i necessitats, de la seva cultura, dels seus orígens si volem reeeixir a l’hora d’oferir-li un marc i uns recursos per aconseguir que esdevingui una persona responsable, competent, formada en allò que el món li demanarà, preparada per les dificultats i els reptes, que sàpiga escollir què li convé i què no, que vagi formant-se en uns valors primordials i irrenunciables.
Si els principis que ens mouen són competitius, d’aconseguir excel.lències, de potenciar els bons i hàbils, d’aconseguir prestigi en un rànquing de resultats sota el prisma de “les bones notes”, molts, moltíssims alumnes es quedaran pel camí, ni tan sols aconseguiran superar les etapes obligatòries.

Si els principis que ens mouen van a buscar equitat, oferir al màxim d’alumnes possible un entorn on trobin ajustaments per disminuir les seves diferències de partida i potenciar allò bàsic i irrenunciable per tal que es puguin anar movent i desenvolupant en el nostre sistema educatiu i més tard en la societat, estem triant una altra opció d’educació, que està sostinguda per una altra visió de la persona.

Si optem per aquesta visió basada en el respecte a la diferència, en prendre en consideració allò que necessita cadascú per acabar sense frustració una escolaritat bàsica, estem oferint una veritable educació pluricultural, lluny de categoritzacions, d’origens, de capacitats, de diferències sagnants, per acollir i potenciar les diversitats enriquidores.
I ha de quedar ben clar que l’objectiu no és “integrar” en el sentit d’anul.lar les diferències culturals o personals.

No s’ha d’homogeneïtzar cap a l’occidentalització.

Perquè això amaga un component de racisme i xenofòbia que els està diguent “el nostre primer món és millor que el teu, si vols ser aquí has de ser com nosaltres”.

S’està actuant amb un component de cultura dominant sobre persones dominades. I una veritable educació ha de ser de creixement, mai de limitació.

Sota aquesta perspectiva, qualsevol, sigui d'on sigui, ha de poder trobar el seu espai d'atenció, d'acollida, de comunicació i finalment d'aprenentatge.

2n repte. Punt final.

Punt final, que no ho és mai.

La foto pretén ser la imatge de l'educació. Què fem? Ajudem a madurar, a donar recursos per "fruitar".

Per respondre a un del comentaris, solem dir que els nens ho tenen tot i no hi ha res que els motivi.

Cert, segurament, si el que els oferim és més del mateix que obtenen, normalment sempre coses "comprables" i consumibles. Ah, però és que el que pretenem és justament omplir el buit amb allò que no es pot comprar enlloc del món.

Parlava jo d'acollida, en el sentit d'obrir els canals de trobada i comunicació amb els nois i noies, parlava de motivació, en el sentit de trobar allò al seu interior ( i al nostre, com a professionals) allò que ens empeny al goig d'aprendre, de descobrir, d'investigar, de plantejar preguntes.

Per què una flor és groga i una altra verda?

Per què s'aguanta el sol?

Per què el mar no es vessa?

Per què els rius "baixen"?

Per què la poma té polpa i l'ametlla olis?

Per què els números es dibuixen així i no d'una altra manera?

Per què en diem sumar i no afegir?

Per què els europeus van anar al continent americà?

Per què el petroli és sota terra?Per què...

En dic punt final, perquè per arribar a generar aquest neguit que no necessita grans muntatges coloristes ni grans inversions econòmiques, ni tampoc edificis supermoderns (tot i que tot és necessari, de vegades), hem de tenir clar el final, és a dir, la nostra meta és que els alumnes vulguin aprendre. I per aprendre s'ha de voler saber, i preguntar, i qüestionar-se I més tard, desitgem que siguin prou capaços d'integrar allò que van aprenent a la seva vida diària.

Com que la vida al carrer és tan canviant, el que els cal és capacitat de pensar alternativament, capacitat d'adaptació, de trobar recursos dins i fora d'ells mateixos, tenir un gran domini dels llenguatges diversos, saber-los interpretar i entendre, en altres paraules i per enllaçar amb el post anterior, d'això se'n diu ser competent.

El que necessitem és una formació diferent de la que es dóna en l'actual Magisteri. Hi ha d'haver una bona base en això mateix que hauran de fer els nens. Els futurs mestres han de recórrer el mateix camí de reptes i atzucacs que els infants viuen a l'escola. Han d'aprendre habilitats socials, filosofia, han d'aprendre a ser flexibles, a mostrar empatia, han de comprendre els processos que ens duen a fer un aprenentatge i ho han de fer en carn pròpia. Perquè molts mestres novells, quan s'enfronten a un grup classe, manifesten que els falten eines, es senten poc competents, sols, i tendeixen a actuar com els seus mestres de referència. I solen dir que tot el que els han ensenyat a la Facultat no els serveix. Perquè abans de poder "ensenyar" res, un ha d'aprendre a ser. Al cap i a la fi, el que som és el que encomanem als nostres nois i noies. Tenir sempre això al cap ens farà més humans i millors persones, per tant, millors mestres, si el mestratge és vida.

2n repte. punt i seguit.
Ja ens hem entès, doncs. Una base formativa adient en aspectes filosòfic, psicològics i pedagògics, perquè? Anem primer a l’aparent dicotomia, ensenyar/educar. Ara ens hi posem. Anem a pams:
Alguns diuen que educar es fa a casa, i a l’escola, ensenyem. Fals, per mi. No es pot ensenyar sense fer, no es pot ensenyar sense ser. Ensenyar és una paraula que vol dir moltes coses, i moltes d’elles, allunyades de l’educació.

Més aviat, quan es pensa en aquesta alternativa, al darrera hi ha el concepte d’instruir. I aquest sóna una mica fora d’allò que és bo i desitjable per una persona.
Si ens limitem a la instrucció, què obtenim? Instruir obtè, en el millor dels casos, una conducta observable, sovint invariable i repetida, que ofereixen davant determinades situacions les persones. Aquest tipus de respostes “encotillades”, quan no són les adequades, provoquen sentiment de fracàs i indefensió. No sabem què ha fallat.
Perquè, qui ens garanteix que aquestes conductes són veritables comportaments que es transferiran a d’altres àmbits, a d’altres situacions, descontextualitzades de l’espai classe?
Vegem, aquí podem trobar el primer lligam amb allò que ara ens proposen quan parlen de competències, i també ambla nostra formació personal.
Segur que des d’aquesta premisa s’entén molt clar.

Una persona competent sap respondre de manera efectiva als canvis i a les situacions en el context que toqui, més enllà de les parets de l’escola. Posem un exemple. Treball de llengua, qualsevol. Una instrucció va adreçada a resoldre una tasca, en un determinat context, ens diu i demana de fer quelcom, però no sol explicar gaire res més (omple els buits, posa-hi el que falta, escriu ...) Tampoc ens sol explicar el perquè, la utilitat, la raó de fer.

Si el mateix es fa des de la perspectiva de la competència lingüística i comunicativa, haurem de tenir present la meta final, (què volem aconseguir).

Per això, haurem de saber molt bé quins són els processos que intervenen en aquest aprenentatge, què pot fer cadascun dels nostres nanos (què sap i què sap fer), la manera d’anar adquirint les eines i estratègies per fer-la, (com ho ha de fer per fer-ho bé), els recursos personals i propis de la matèria que la persona necessita saber i saber fer per dur-ho a terme (com i quan l’hem d’ajudar)... Ara sí, que podrem triar tasques adreçades a desenvolupar tot el procés per tal que, finalment, el noi o la noia segueixin el camí d’allò que han de resoldre sols, amb prou seguretat i autonomia. I si no és així, sabrem on es talla el procés i on hem d’intervenir d’una altra manera.
Com l’eduquem fent això? Aquí ve allò relacionat amb la pròpia formació del mestre. Si sabem quines dificultats pot trobar, si esbrinem quin és el seu estil d’aprendre, el seu tarannà personal (seguretat, autocontrol, autoestima, capacitats...), si entenem fins quan i com oferir ajuts, si sabem finalment deixar que s’enfronti als reptes quan estem segurs que té les eines per fer-ho, l’hem ajudat a adquirir competència, i segurament, podrà aplicar els pasos que ha fet a d’altres situacions.
Aquesta és la filosofia de fons a la base de la llei d’educació i dels nous currículums. Fer bastides ancorades en sabers primerencs, senzills, que vagin ampliant els horitzons dels infants, que els ofereixin reptes amb una variabilitat creixent de camps d’aplicació que els faci segurs i alhora versàtils en les respostes, flexibles, que busquin i trobin alternatives, i sobretot que sàpiguen explicar i explicar-se què fan, com ho fan, perquè ho fan, què han après. En resum se’ns proposa que deixem de ser “conductistes” per ser “constructivistes”.

2n repte.
Motivar cap a l’aprendre.
Donem per fet que tenim establerta la base d’una motivació adequada del mestre/a, així com un acord sobre els fonaments relacionals per desenvolupar el fet educatiu amb empatia, i pensant en “possibles” quan un es posa davant d’un grup.

Perquè sempre es parla de la motivació de l’alumne. La seva motivació intrínseca ve donada per molts aspectes que ja anirem esbrinant, però la nostra, ha de quedar garantida d’entrada i sense dubtes, s’ha de percebre que fem quelcom que, ens costi o no, ens és plaent i enriquidor.
Aquest posicionament ens garanteix, des de la relació humana, una manera de ser percebuts, mirats pels nois/es.

Hi ha allò intangible, però que tots notem a nivell instintiu, de com ens acull l’altre.

Un nota de seguida si en la mirada de qui tenim davant hi ha rebuig, simpatia, bones o males expectatives, si hi ha una alerta o una reserva a entrar en contacte.

Si aquesta acollida genera un corrent de comunicació positiva, si som capaços de mostrar acceptació i respecte, si ens mostrem amb tota la senzillesa de qui sap que l’encerta i l’esguerra com qualsevol, però que estem oberts a fer i treballar plegats, el primer bon fonament ja el tenim garantit.

I si no és així, què es pot fer? Creiem, amb fermesa i convicció, que qualsevol persona que es dediqui a la docència, a educar, hauria de tenir una sòlida formació filosòfica, amb una bona dosi de coneixements pràctics pedagògics i psicològics.

No es tracta tampoc d’aprofundir en aspectes purament teòrics. És més aviat una preparació humanística i estratègica que aporti al futur educador eines per desenvolupar aquests corrents relacionals positius, canals comunicatius que siguem capaços d’obrir i generar amb els nostres alumnes, des de la base del desig de conéixer les seves necessitats emocionals, els seu particular estil d’aprendre, i més enllà, ja hi ha maneres d’entendre i descobrir les seves potencialitats i mancances a nivell cognitiu, d’habilitats, potencialitats o dificultats específiques...

Tot allò que ens ajudi a esbrinar i potenciar estratègies d’intervenció en el moment de produir-se l’ensenyament aprenentatge, seran recursos d’un valor inestimable per poder oferir els ajuts necessaris a cadascun dels nostres alumnes.
Aquesta dinàmica d’intercanvi a nivell de persona a persona, és una eina molt valuosa per generar motivació, més enllà de tot allò material i visible. Una actitud d’aquest tipus en un mestre possibilita que els nostres nois i noies sentin el desig de respondre positivament a les nostres expectatives.

(seguirem)

repte n.1(punt i seguit)

.

Posats a fer comparacions, després del camí i les paneretes, heus aquí el que hom podria molt bé aprendre del món, per aconseguir que la tasca compartida de l'ensenyar/aprendre, fos quelcom gratificant, i que, de passada, alimentés tots els components d'un grup.

Així és com parlem d'un grup ben avingut, diem "fan pinya". I en un grup ben avingut, qualsevol persona que s'incorpori, trobarà el seu lloc, no en tingueu dubtes. La idea és, però, que això no s'aconsegueix fàcilment ni de qualsevol manera. En un col.lectiu, posem ara que parlem d'una classe, cadascun ha de tenir i té el seu lloc i el seu paper, vital pel benestar i l'acompliment dels objectius de l'educació, a saber i segons ens proposem, "que tothom aprengui i progressi segons les seves capacitats, habilitats, atenent al desenvolupament ple i satisfactori de la seva personalitat".

Fent el paral.lelisme de la pinya, un noi o noia que s'incorpori a un grup com aquest, sentirà que hi té cabuda; donat que en una pinya, no hi ha competència per excel.lir, per ser el millor d'entre uns quants, sinó que hi ha una missió comuna, que tothom pugui progressar i ser reconegut en els seus progressos, no hi ha necessitat de cap brutal competència per sobresortir. En una pinya, els pinyons es van obrint pas poc a poc, cadascú al seu temps i quan són madurs. I si tenim un pinyonet verd encara, l'agombolarem, l'anirem nodrint, li farem costat i li oferirem el nostre suport fins que es pugui enfrontar a una terra nova i fruitar.

No parlem de proteccionisme, ni d'absurdes blederies, ni d'aspectes folclòrics dels nouvinguts. No parlem de moltes festetes d'integració, ni molta cuina d'altres móns a l'escola, ni de galindaines per guarnir. Aquest component de lligam emocional, hi serà en la mesura que sorgeixi volgudament. No es tracta de muntar una façana cap a la galeria de la modernitat. Es tracta d'obrir el nostre espai a més persones i compartir el bagatge que cadascú portem a partir del mutuu reconeixement i l'acceptació.

Tampoc parlem de tolerar, que, segons com, pot tenir un sentit pejoratiu. Hi ha qui parla de tolerància i sembla que està dient "deixa'ls, que no saben el que fan". Parlem de la necessària voluntat de reconéixer en l'altre un igual, amb una càrrega de possibles i una càrrega de mancances. Com tenim tots. I es tracta de potenciar i fer crèixer els possibles i alleugerir les mancances. I d'això, un grup cohesionat, en fa una causa comuna, no només pels qui arriben, sinó per tots els qui en formen part. El valor de la diferència troba el seu veritable significat.

No es pretén una utopia. Qui escriu això us pot garantir que funciona. Quin tipus de preparació fa falta per arribar a veure en l'ensenyament una possibilitat de feina dolça però plena de reptes, agraïda i també amb punts d'angoixa, feixuga però plena de bons moments?

Seguirem.

nou curs, nous reptes

repte n.1

Com coordinar la necessària multiculturalitat amb una educació veritablement intercultural?

Hauria de ser fàcil, si posem davant el concepte d'humanitat, entesa com allò que ens hauria de caracteritzar en les relacions transaccionals de tot tipus. No em pregunteu perquè se m'ha acudit de posar-hi la paraula transacció, jo mateixa m'ho he d'explicar.

Entenem com a transacció quelcom que els humans necessitem per satisfer les nostres necessitats. Posem-hi l'afegitó de necessitats no només mercantilistes, no només consumibles, i encara més, posem-hi el punt necessari de comunicació, habilitats, recursos personals, relació, servei, cultura... tot allò que ens retorna com en un bucle en l'espai temps a la nostra condició social.

Hauríem de tenir una mena de guió per seguir en el mapa de camins cap a un concepte desitjable i possible d'educació entesa com un pas cap a la integració social amb prou eines com per poder tirar endavant qualsevol persona amb les seves particulars necessitats, que, segons els principis esmentats, s'han de poder satisfer.

Bé, els polítics han posat de moda l'expressió desafortunada "full de ruta", que ens aboca irremediablement cap a escenes bèl.liques. No ha de ser així de cap manera. El camí de l'educació que desitgem, ha d'estar farcit de paneretes plenes de recursos.

Molts d'aquests són, ben lluny del que tots els elements implicats en el món de l'educació prediquen, recursos molt lligats a la condició d'humanitat que desitgem. Recursos que no són a la venda. Recursos ben humans. L'acollida, l'acceptació, la voluntat d'integrar són el suport essencial que ens manté ferms. Totes les paneretes que ens anem trobant, com si fos una cursa i ens dotessin d'aliments i begudes, només tenen sentit en un receptacle ancorat en la consciència i la humanitat que ens ha de caracteritzar. Tot i que necessitem d'altres suports, sense el primer, no ens seran de cap utilitat per veure resorgiment, canvi, millora.