humans.0

la pastanaga davant de l’ase.

2010-08-24T20:19:00.003+02:00

Petita frase que vol explicar reaccions, respostes y conductes de l’adult cap a l’infant.
.

He llegit, aquest estiu. El meu problema (realment ho és) és que normalment em qüestiono força què fem i com ho fem els adults per no aconseguir allò que justament desitgem com a mares i pares i com a educadors. Perquè d’allò que fem o no fem se’n deriva tota una reacció en cadena que nosaltres, impunement, acabem jutjant quan els nostres petits són grans i s’incorporen de manera activa o no a la societat adulta, que també és un dir, això de suposar que som adults pel fet de ser grans.

Sovint he explicat i m’he tancat en la idea que una reacció positiva i afirmativa d’una bona feina o un bon comportament ajuda les infants a créixer i estar bé amb si mateixos. Me’n desdic del dit. Bé, no del tot, però sí força. Si més no, hi ha alternatives que no siguin premis-trampa.

Una de les coses que fan pensar molt a molts mestres és que quan un és a la seva aula amb els nanos, normalment les coses rutllen. Si a més presumeixes (mea culpa) de treballar reforçant positivament, la frustració és molt més gran encara. Els veus créixer i et preguntes, on era aquell “x” que mirava radiant els meus ulls i m’ensenyava orgullós la seva fita aconseguida? O aquell “x” a qui no calia recordar que les feines s’acabaven i revisaven i es posava a fer-ho sense cap mandra? I aquell altre que aconseguia controlar el seu mal geni? Que sabia ajudar els companys?

Hi ha quelcom que no rutlla....Bé, aquest és el sentit final del títol. Crec, (i honestament m’ho plantejo, i ho provaré, i intentaré modificar) crec deia, que aquest infants actuaven per la pastanaga. Per l’addicció a l’elogi, perquè agrada molt que et diguin “Molt bé!”, o que et posin un preciós gomet en una feina ben aconseguida. Crec, i honestament ho dic, que això té el mateix efecte que la nota negativa o positiva d’un “examen”, reforcem respostes condicionades, del més pur estil conductista.
.

I sé, i tots ho sabem, que les pastanagues són més efectives que el pal, (i si voleu pregunteu a l’ase), però perquè l’adulació és més addictiva. Quan s’acaben els premis o els “molt bé” eufòrics davant una resposta a les nostres demandes, habitualment deixen de fer allò que volem. I demanen més, si som pares. O perden les ganes, si ja són grans i no els tens encantats amb un gomet o un premi. Per tant, motiven els premis o els afalags? Sí, motiven a obtenir premis i afalags.

El que cal saber és que la motivació, per ser efectiva i duradora en el temps, no ha de venir només de fora, no ha de significar una seducció, ni tampoc un càstig, que res d’això es mantè en el temps. No han de fer quelcom per fer-nos contents (que està molt bé que pensin en els altres, però en aquest cas els ensinistrem per aconseguir el que nosaltres volem). Tampoc pel càstig, les reincidències constants ens ho demostren.

L’única motivació duradora la podem fer créixer intentant entendre com aprenen, com valoren la pròpia feina, com avaluen els seus actes, incidint en la maduració i l’autoconeixement. Hem de voler que desitgin de veritat i amb convenciment ser i fer, independentment del reforç, el premi o el càstig.

I sí, en aquest camí hem de ser al seu costat, però més per acompanyar i ajudar a que s’analitzin, es coneguin, sàpiguen on fallen i on l’encerten, descobreixin els seus punts forts i febles i els poguem oferir eines i tasques enriquidores per donar sortida a la part millor de la seva particular manera de ser, a superar les pròpies mancances i créixer com a persones. Sense pastanagues mentideres ni pals feridors.

.
(em torno a permetre la gosadia de convidar-vos aquí, jo n'estic prou contenta)

i si ploro?

2009-04-19T00:42:00.004+02:00

El gran dilema, quan la integració se't planta a la cara com un dubte.

I doncs, per això el títol, i si ploro?

Aquestes dolces manetes, que s'intueixen només, són de l'E.

No sabem ben bé què li passa. Sabem que té un retard global important, sabem d'uns resultats en els típics tests molt baixos, que et vénen a dir "no n'esperis gaire".

Sabem que va patir un primer any entre hospitalitzacions, convulsions i que el sol fet de recuperar-lo va donar a la mare alegria de viure, vaja, de veure'l viu.

Sabem que a nivell motor hi ha una gran descoordinació i una manca de control important.

Sabem que el neuropediatre no diu gaire res de concret que ens ajudi.

Sabem que pateix a més un TDAH associat a tot plegat.

I sabem el que ell manifesta, que no comentaré aquí, però que ens fa tenir la sensació de perpètua inutilitat. Jo, que en sóc la tutora, una defensora acèrrima de la integració dels nens amb retards, transtorns, discapacitats a l'escola ordinària, si més no , el màxim de nens possible, que es poden beneficiar d'un entorn normalitzat, motivador, i del qual en puguin extreure models beneficiosos, enriquidor... resulta que començo a dubtar.

Crec que aquest model hauria de prevaldre, així com crec en la bondat de la multiculturalitat, del plurilingüísme i de totes aquestes coses que ens ajuden a fer-nos més humanament socialitzats, socialitzadors i solidaris.

Crec que se'm trencarà el cor el dia que es plantegi alguna alteritat, una possible escolarització compartida. Però a cada dia que passa, em convenço ( i després intento desconvéncer-me) que no tenim a l'abast allò que li convé.

Cada dia, quan me'l miro, amb el seu posat d'etern "nen petit", amb el seu somriure descontrolat i el seu posat murri, o a l'inrevés, amb la seva desconnexió, em vénen més ganes de posar-me'l a la falda i només abraçar-lo. Però sé que això no és el que necessita, bé, sí, però molt més que això. Aleshores l'imagino en una escola "especial", i és com si entrés dins seu, i miro amb els seus ulls aquell entorn i aquelles altres criatures. I llavors és quan tinc ganes de plorar.

De fet, ploro, mentre pensem i planifiquem com i què podem anar fent amb ell i per ell.

llarga absència

2009-02-21T12:44:00.005+01:00

Quan els reptes estan dins tu mateixa.-

No tinc perdó, mesos sense entrar aquí, des dels inicis. Però la vida va fent de les seves. Ara, que sembla que tot està un xic encaminat, torno per posar la millor de les reflexions que m'he fet durant aquests dies. Una que qualsevol mestre/a, docent, hauria de poder fer espontàniament un moment o altre de la seva vida de feina.

La gran incògnita és, què fas quan no saps què fer?

Anem a pams. Aquest grup que tenim, és un grup difícil. Hi ha casos especials, que requereixen saber-ne molt. Això que dic us ho podríeu dir segurament molts de vosaltres. L'escola és cada vegada més complexa, més difícil i alhora més variada i suggerent (podeu posar-li estressant, complicada...)

I un s'adona, que de vegades no n'hi ha prou amb les ganes. Que acabats els propis recursos, o si més no gastats, s'han de buscar alternatives.

Sí que crec que molts d'aquests infants estan molt millor en una escola ordinària (coi, perquè en diuen ordinària? abans, ordinari també volia dir de poca qualitat...). Els models que reben en un grup heterogeni, són variats i tenen l'oportunitat que ofereix un entorn ric i amb molts reptes (m'agrada aquesta paraula...) Però és dur, molt dur, portar dins teu l'angoixa de sentir que no acabes de trobar el camí per arribar-hi, o per veure que hi ha progressos, per petits que siguin.

El més especial d'aquesta meva situació temporal, ( la meva baixa), és que sembla que, si més no, en un aspecte sí que es nota un canvi. Quan els falta la persona de referència, sembla que els nens amb més dificultats estan perduts, I això, ja és una espurna que mostra un camí. Saps, i ho veus, que la sola presència d'algú que saben que els ajuda i els està seguint, marca una diferència.

I tot plegat, m'ha fet dibuixar un cercle, com la serp que es mossega la cua.

Potser, només potser, s'han de tenir recursos, o i tant, però no són allò més bàsic i important.

Potser, només potser, encara que momentàniament un es trobi com desvalgut i sense idees, només cal anar seguint sense perdre l'esma ni la il.lusió, que el que fa realment eficaç el treball, és la perfecta combinació d'eines i de suport humà. Ara, que s'haurà acabat aviat la meva baixa, tornaré amb els ànims posats (i l'esperança) en la importància de qualsevol petita engruna que sàpiga encomanar. Tornaré a fer servir el que sé i tinc a l'abast, allò de nou que trobi, benvingut serà, però no hi ha res pels nens com algú que els marqui i els ajudi en el camí. Sigui quin sigui.

2008-11-26T12:48:00.005+01:00

repte no 7.

Superar la muntanya dels inicis.

Molts dies sense dir res. Molts dies oblidats sense temps de dedicar-nos a la reflexió des de la pràctica.

Per què? Per les dificultats dels inicis, tal com deiem. Escoltar, seguir unes pautes, unes normes, es fa molt difícil pels nens, si no en veuen la necessitat. Puc dir que aquest curs, tinc (tenim) un grup amb molts problemes, i de molts diferents tipus. Problemes d'atenció, conductuals, personals i de capacitat. Recursos a posar en joc per atendre cadascun d'ells resulta una mena de malabarismes que només ens ha sigut possible des de la dedicació seguida i sense descans.

Estem enganxats en una espiral de cerca d'estratègies efectives per intentar que poc a poquet vagin sortint d'allò més immediat i previsible, a una resposta més reflexionada, alternativa, divergent. I la necessiten per poder-la traspassar a d'altres àmbits no tan palpables, més abstractes que faran servir en els aprenentatges.

S'ha aconseguit amb moltes estones de diàlegs i converses que entenguin certes normes per a cada moment del dia des del joc de paraules i d'imaginació dels "possibles" i els "adequats" en cadascuna de les petites situacions conflictives.

Un exemple ben senzill. Parlar amb els companys en les estones de planificació i intercanvi del mati, quan es prepara la tasca del dia. Sovint, per no interrompre constantment el ritme, has de dir a algú "surt un momentet i pensa què ha passat".

La seva resposta, quan vas a parlar amb ells, sol ser "parlava, jugava..."

L'estratègia s'estructura des de plantejar-los una senzilla contradicció aparent, que a ells els costa molt d'interioritzar.

-Es pot parlar?

-Nooooo!!!-solen dir-

-Com que no, no es pot parlar? Està malament parlar? (Apliqueu-ho a qualsevol altre moment o resposta automàtica semblant)

Quan aconsegueixes que de manera reflexiva i raonada entenguin que el que no es pot, és fer-ho en un moment inadequat, ja estàs al camí de resoldre moltes situacions que els fan saltar-se les normes, (en tots els àmbits) perquè generalitzar que no es poden fer coses com jugar, parlar, riure, fins i tot enfilar-se a una tanca o a un arbre, no els diu res de quina és la situació adequada, ideal, segura per a cada actuació.

Quan entenen que et pots enfilar a un reixat de tres metres, i pots fer-ho perfectament perquè tens cames i mans per arrapar-te, però que no és un entorn segur, no portes proteccions i t'estàs jugant trencar-te el cap, i saben pensar en les conseqüències d'una actuació no adequada en el moment que viuen, comencen a entendre amb decisió pròpia i personal, i des de la comprensió la necessitat d'unes pautes d'acció per a cada moment del dia. I el mateix s'aplica a la manera i forma de resoldre les feines, d'enfrontar-se a un treball, de respondre o de participar en un treball de grup. Es tracta d'aconseguir un pensament flexible, que els permeti destriar què els convé, adaptar-se a les demandes i explicar el perquè han triat una i no una altra manera de fer. Llavors, són capaços de veure en quin moment hi ha hagut una errada, si passa i de reconduir l'acció cap a l'èxit.

2008-09-28T23:11:00.004+02:00

Repte nº 6

M'escoltes? T'escolto! (apunts de normes)

I doncs, ja hi som. Ara sí, ara em toca parlar des de la realitat propera i actual. Ja tinc un nou grup: 25 nens i nenes de tota mena i amb tot un ventall de tarannàs i maneres de ser i de fer.

La nostra programació? Una paraula i prou: Conéixer. Nosaltres, les persones que som tutores d'aquest grup de primer, tenim una primera idea a transmetre: la importància del grup, de trobar el propi lloc i el benestar en una colla de 51 persones aquest curs, unes quantes de les quals tenen seriosos problemes.

El primer balanç és positiu.

Ens n'anem sortint a cops de paraula i de pregunta, de diàleg i de sortides a conversar.

El nostre primer objectiu, en el pla més humà de les relacions, és trencar els esquemes que porten escrits, no pas tots, no us espanteu. Però sí els esquemes que "titllen" els seus iguals de les etiquetes que en l'anterior post us esmentava.

Intentem per tots els mitjans que ells tinguin molt clar que cadascú té els seus punts forts i els seus punts flacs i que nosaltres som allà per ajudar-los a tirar cap amunt, fent camí.

I hi ha una cosa que procurem sempre tenir present, parlar d'allò que no rutlla gens, a soles amb la persona a qui ens hem de dirigir. Un infant, igual que un adult, no es pot quedar amb el ridícul i la vergonya, s'ha de quedar amb la mirada del seu referent que intenta entrar en un pacte que evidentment el mestre domina, però que no mostra amb beligerància.

D'altra banda, els primers èxits aconseguits, solen ser dits amb veu clara i que ens sentin tots, això sí, amb recompensa que vagi directament a lloar el seu esforç en aconseguir un petit canvi, manifestant primer de tot la nostra alegria. Un "estic molt contenta amb tu per..." fa miracles. I quan tornen a caure, recordar aquell moment abans quan els hem mostrat agraiment, i sol ser més eficaç que un retret.

Els primers dies i setmanes d'un nou curs s'haurien de dedicar sempre a implantar una bona dinàmica d'aula, els nens han de saber quines coses es poden fer i perquè i quines no i perquè. I han de tenir clar que les normes globals són per tots, per grans i petits, agradin o no, i s'han de complir. Que és possible que dins l'aula puguem pactar una norma que ens va bé, però que a fora n'hi haurà d'altres que de vegades no lliguen prou amb la nostra.

Però ser flexibles és un aspecte del comportament humà que també s'aprèn. Un intercanvi de raons i motius ben argumentats s'ha d'aprendre, per poder anar treballant en base a una estructuració del pensament alternatiu. I això els educa i molt en els aspectes orals.

I em direu, com és que comencem per parlar de normes, hàbits i comportaments? Clar i planer, per poder treballar millor després. Allò que compta és tenir les pautes clares. Una de les coses que ens fan anar de corcoll és la poca predisposició dels nens a escoltar i escoltar-se. Doncs, en això hi invertim hores de cada dia. Escoltar per entendre, per saber, per saber què s'ha de fer, per ser una persona activa dins el grup, per exercitar la memòria...escoltar-nos ens ajuda i molt, i quan ja ho tenen ben assumit, podem respirar. Perquè, sabeu? Els nens solen viure en una petita bombolla esperant que els diguis un a un el que cal, un a un, i moltes vegades com es fa a casa... Primer repte pels pares, ara, sisplau, feu-vos escoltar, que els hem acostumat a ser escoltats i prou! Seguirem...

2008-09-13T15:35:00.005+02:00

repte n 5
som-hi, per on comencem?

Quan tenim una mena de petita declaració de principis, abans de trobar-nos amb un grup-classe, cal saber prioritzar allò que és imprescindible per aconseguir objectius (nostres) possibles i assumibles. Dels altres, ja tindrem temps de fer-ne tria.
Un d’aquests ha de ser com encararem el coneixement del grup que inicia la seva estada amb nosaltres, amb l’equip docent del curs/cicle, i amb el seu mestre (a) referent a l’aula. Si m’aturo ara aquí, és per una raó d’importància vital.

És molt important saber i voler assumir aquest paper de referent que sabem serem pels alumnes. Tant pel que fem, com pel que no fem, pel que diguem i per com ho diguem, per l’estil del nostre discurs, del nostre posat corporal, de la nostra disposició, de la nostra acollida humana (tornem a la mirada del mestre i al currículum ocult, sabent ara què vol dir).
Tècnicament, metodològicament si voleu, hi ha quelcom previsible ( els nostres principis i idees respecte a l’exercici de la tasca) i quelcom no prou previsible, sovint desdibuixat, sovint tenyit de referents previs, és a dir, característiques personals i grupals de la colla i amb qui serem, a les "dures i a les madures".
Quan ens fan un traspàs d’informació d’un grup amb les seves individualitats, tendim a donar noms a aspectes que només són manifestacions dels nens i nenes, mostres, conductes observades per d'altres, producció segons l'edat...
Volem, i sovint necessitem posar un adjectiu que ens doni certa seguretat i no ens deixi a les fosques: treballador, voluntariós, mandròs, tímid, nerviós... Us dono paraules simples, que podrien ser més taxatives i per tant, marcar encara més les nostres expectatives, com ara, dislèxic, disgràfic, immadur, limitat... M'estalvio volgudament "bon alumne o mal alumne" que també es sent.
Aquests mecanismes que es van fent extensius, sovint són més aviat font de conflictes, que no pas una adequada eina per poder preveure què i com muntarem l’escenari de treball i ensenyament/aprenentatge a l’aula.
Ara diré una cosa un xic lletja. Jo crec que cal experiència i sentit d’equidistància davant d’aquestes informacions. Cal saber sentir-les i oblidar-les, apartar-les del pensament actiu. Cal partir d’un model que ens doni eines de coneixement de les individualitats i posteriorment, ja farem ús dels nostres recursos, d'allò què sabem fer, de les pistes que ens han donat. I cal tenir sempre com a marc mental la idea de la diversitat a tots nivells que es representa al si d’un grup.
Quan un/a mestre/a, està predisposat a encetar un camí de reconeixement amb el grup, de descoberta, busca tots els mecanismes per obtenir informació de primera mà.
Observa, pregunta, es relaciona, s’acosta i va omplint un calaix a partir del qual podrà organitzar les seqüències d’aprenentatge, fer el disseny de les tasques per aconseguir que cadascú vagi fent un camí de progrés i d’integració real d’allò que està preparat per assumir en els propis esquemes mentals, i que l’ha d’ajudar a aconseguir unes competències que a la fi són comunes, però que poden tenir un itinerari de desenvolupament divers.
Hi ha qui de tot això en diu “programació”. Hauríem de dir-ne planificació, en el sentit que, per planificar, hem de comptar amb elements de tots els àmbits involucrats en la formació del grup i de les individualitats.
I en les planificacions, hi entren per necessitat molts més aspectes, personals, metodològics, tècnics que no pas en una previsió d’allò que jo vull fer, sense un context real. Els nens, com els mestres, han de poder ubicar allò que veuen, fan i experimenten, han de trobar respostes a les pròpies necessitats i sobretot han de sentir que allò té una funcionalitat. I quan un planifica una acció educativa, ha de comptar amb tots els actors i elements de l’escenari. I també amb l'escenari, on i amb qui comptem. Més tard, vindrà l’elecció dels mitjans, que seran més eficaços per la seva fonamentació en una realitat investigada.

2008-08-26T21:50:00.003+02:00

repte n.4
Un nou pas: l’acceptació i els seus “possibles”
Encetat el tema de com entrar en relació amb un nou grup, iniciats els primers passos per entendre el perquè se’ns fa necessari saber com són els nostres nois/es, entenem que cal possibilitar l’aprenentatge i el creixement personal de tots i cadascun, adaptant-nos (tant com es pugui) als diversos ritmes i necessitats.
De maneres possibles de fer-ho, ja n’anirem parlant més endavant, donat que per arribar a ser eficaços en aquest nou repte, en tenim un de personal i previ: l’acceptació dels alumnes en tota la dimensió de la seva personalitat, tenint sempre present que estem davant d’un “possible”, això és, un ésser que pot desenvolupar totes les seves potencialitats, en les quals hem de confiar, siguin quines siguin.

Un previ d’”aquest val, aquest no val”, posa l’alumne en una situació d’etiquetatge al qual respondrà segons el que ja no n’esperem, o sí, provocant possibles tensions i malestar en qualsevol dels casos. No és una acceptació, és una predicció que dificulta, col.lapsa, entorpeix el procés.
En canvi l’acceptació implica el reconeixement dels altres, significa que els reconeixem com a persones i per tant se'ns presenta allò irrenunciable i bàsic: la necessitat de la comunicació.

Un mestre/a, professor/a que entén aquest intercanvi com a eix del treball i de l’aprenentatge, es posa en situació de repte ell mateix, entén que ha d’arribar a una situació en la que tot allò només conceptual, només pràctic, perd el sentit si no abasta tota la complexitat de la persona que tenim al davant interactuant amb nosaltres i amb el grup. Un estil comunicatiu que va i ve i que ens va construint cap a una nova realitat en la qual tots els actors troben un lloc i una oportunitat de creixement creatiu.
Aquí ens hem de remetre a un concepte importantíssim: la mirada del docent.

La mirada del mestre/a, és el primer indicador de com esdevindrà el procés d’ensenyament aprenentatge en tot el seu ventall de possibles.

La mirada que reconeix, que confia, que creu, que espera, que provoca preguntes i proposa reptes, que endevina el moment de conflicte i procura donar eines per facilitar un procés de descoberta, de creixement, d'ajudar a fer, per arribar a ser una persona competent en el major nombre d’àmbits possibles.

En aquesta mirada reflectim la nostra creença en unes persones vàlides en el present que vivim, sigui quin sigui el seu origen, la seva capacitació, els fem sentir que pertanyen a un grup, estem fent allò que anomenem una escola inclusiva, i de passada anem esbandint poc a poc el malestar, el desig de fugida, el rebuig a allò que l’escola representa, que sovint veiem en alguns alumnes, sobretot quan es van fent grans.

Hi ha aquí el primer component d’un altre concepte important: el mestre ensenya tant amb allò que fa, diu i comunica, com amb allò que no fa, no diu, no explicita.

D'això en diuen el "currículum ocult". Què els transmeten les nostres actituds? Què hi ha darrera les nostres paraules, quan cridem l'atenció a un o altre, quan oferim un ajut a un o altre?

I és que el docent no és només un portador de coneixements, és un motor que ha de generar canvis i actituds. I hi ha coses que diem o no, que fem o no, que ensenyen i marquen tant o més que allò escrit i obligatori.

Una mirada adequada, un posat acollidor i receptiu, crea un vincle que és necessari per poder tirar endavant qualsevol aprenentatge, sigui de saber, de saber fer, de saber ser.

2008-08-16T01:35:00.004+02:00

Massa reptes?
Anem a concrecions.
Algú ha deixat un comentari que es refereix a allò que els nens i nenes haurien de fer de petits per evitar “deformacions” de la personalitat, entenent, segons ell, que els posem massa d’hora en situacions d’aprendre conceptes complicats, fora del seu abast, que no són propis de l’edat.

Posa un exemple d’aquells d’abans, quan jo anava a l’escola, que es refereix a coses com ara qui governava a tal temps o quina és la fòrmula de...

Independentment que hi ha sabers universals, el que importa realment és com oferim oportunitats per arribar a aquests sabers, com ens les enginyem per aconseguir que es vulguin aprendre coses necessàries.

El nostre repte és crear necessitat d’aprendre allò que és imprescindible per seguir endavant.

Quan parlem de concretar accions que fomentin la motivació, i proposem de respondre a allò que els nens volen saber, és justament per evitar caure en un procés d’imposició de programes escolars predeterminats i independents, per tant descontextualitzats.

Entenem que quan un/a mestre/a es troba davant d’un grup és absurd pretendre mirar el programa, (com a eix central de la tasca), sense haver mirat i conegut el grup i les individualitats que té al davant. Llavors, podem preveure, planificar, proposar...

Hi ha en cadascú un bagatge i unes peculiaritats a tenir en compte, i al si del grup, unes dinàmiques que si no són determinants, poden ser-ho pel desenvolupament de les tasques escolars.

Allò que nosaltres proposem és una manera d’implicar els nostres alumnes en el seu propi procés d’aprendre, perquè si ells no volen aprendre, res no els podem ensenyar que sigui permanent, útil, vital i extrapolable a qualsevol situació. I qualsevol mestre/a sap com fer entrar tot el que s'ha d'anar aprenent en qualsevol marc i sota qualsevol òptica, per això som grans i tenim recursos per connectar coneixements i procediments indispensables.
Posem un exemple lúdic, però que ens pot fer entendre molt bé què pretenem i la importància de com fer-ho per aconseguir un procés integrat en el viure dels nens.
Tinc un objecte en una caixa. Tancada amb candau. Els he parlat de l’objecte a tall d’endevinalla, buscant la curiositat. Hi ha una tasca final a fer.
-Els podria donar de dret l’objecte a observar.
-Els puc ensenyar la clau, posar-la al candau, obrir la caixa i dir que treguin l’objecte.
-Els puc explicar què volem aconseguir i deixar estris, entre ells claus, i a veure què passa. Els dic a més, que després expliquin quin procés han seguit, què i com han triat i descartat i en funció de què s’han adonat de quin era l’estri adequat.
Durant el darrer procés, hauran après a triar, a descartar, a observar, a argumentar, a explicar-se i a més haurem aconseguit l’objecte desitjat per fer el que toqui.
Aquesta bajanada aparent, és la primera contradicció de la majoria de jocs que s’ofereixen als nens.

No hi ha res a descobrir, res a pensar de manera alternativa.

Fins i tot en els jocs de muntar se’ls donen fetes totes les passes.

On és l’aprenentatge? Clar que s’ha de combinar l’aprenentatge a partir de models amb allò intuïtiu, però mai es pot oblidar la importancia extrema de l’experimentació. Aquí torno a l’argument del comentari que us deia. Ells ens proposen només el descobriment pel goig del joc, i deixen que la maduració es faci sola. Nosaltres creiem que s’ha de "preparar", fomentar, i muntar escenaris on potenciar-la.

2008-08-07T16:18:00.004+02:00

3r repte.

Tornem al primer i ens acostem a una possible resposta, prenent com a punts de partida els principis que hem anat comentant.
Per fer memòria, el planteig era com acostar-nos a una veritable educació multicultural, pensant en les dificultats relacionals, funcionals, d’espais, de dotació humana i material, de motivació que l’escola presenta. Aquí és on nosaltres, els mestres, ens hem de posicionar en un o altre planteig ideològic i conseqüentment metodològic, que marcarà el rumb que donem a la nostra feina.

Segurament molts opinen que, siguin quines siguin les pròpies creences (no em refereixo a res de tipus religiós o espiritual), la feina pot ser de qualitat.

I justament aquí és on jo penso (permeteu-me opinar lliurement) que no és ben bé cert, si parlem d’educació en el sentit holístic, integral i integrat, global, de la persona. Si diferenciem instrucció d’educació.
Perquè no es pot prescindir de qui tenim al davant, de les seves particularitats i necessitats, de la seva cultura, dels seus orígens si volem reeeixir a l’hora d’oferir-li un marc i uns recursos per aconseguir que esdevingui una persona responsable, competent, formada en allò que el món li demanarà, preparada per les dificultats i els reptes, que sàpiga escollir què li convé i què no, que vagi formant-se en uns valors primordials i irrenunciables.
Si els principis que ens mouen són competitius, d’aconseguir excel.lències, de potenciar els bons i hàbils, d’aconseguir prestigi en un rànquing de resultats sota el prisma de “les bones notes”, molts, moltíssims alumnes es quedaran pel camí, ni tan sols aconseguiran superar les etapes obligatòries.

Si els principis que ens mouen van a buscar equitat, oferir al màxim d’alumnes possible un entorn on trobin ajustaments per disminuir les seves diferències de partida i potenciar allò bàsic i irrenunciable per tal que es puguin anar movent i desenvolupant en el nostre sistema educatiu i més tard en la societat, estem triant una altra opció d’educació, que està sostinguda per una altra visió de la persona.

Si optem per aquesta visió basada en el respecte a la diferència, en prendre en consideració allò que necessita cadascú per acabar sense frustració una escolaritat bàsica, estem oferint una veritable educació pluricultural, lluny de categoritzacions, d’origens, de capacitats, de diferències sagnants, per acollir i potenciar les diversitats enriquidores.
I ha de quedar ben clar que l’objectiu no és “integrar” en el sentit d’anul.lar les diferències culturals o personals.

No s’ha d’homogeneïtzar cap a l’occidentalització.

Perquè això amaga un component de racisme i xenofòbia que els està diguent “el nostre primer món és millor que el teu, si vols ser aquí has de ser com nosaltres”.

S’està actuant amb un component de cultura dominant sobre persones dominades. I una veritable educació ha de ser de creixement, mai de limitació.

Sota aquesta perspectiva, qualsevol, sigui d'on sigui, ha de poder trobar el seu espai d'atenció, d'acollida, de comunicació i finalment d'aprenentatge.

2008-08-04T11:19:00.005+02:00

2n repte. Punt final.

Punt final, que no ho és mai.

La foto pretén ser la imatge de l'educació. Què fem? Ajudem a madurar, a donar recursos per "fruitar".

Per respondre a un del comentaris, solem dir que els nens ho tenen tot i no hi ha res que els motivi.

Cert, segurament, si el que els oferim és més del mateix que obtenen, normalment sempre coses "comprables" i consumibles. Ah, però és que el que pretenem és justament omplir el buit amb allò que no es pot comprar enlloc del món.

Parlava jo d'acollida, en el sentit d'obrir els canals de trobada i comunicació amb els nois i noies, parlava de motivació, en el sentit de trobar allò al seu interior ( i al nostre, com a professionals) allò que ens empeny al goig d'aprendre, de descobrir, d'investigar, de plantejar preguntes.

Per què una flor és groga i una altra verda?

Per què s'aguanta el sol?

Per què el mar no es vessa?

Per què els rius "baixen"?

Per què la poma té polpa i l'ametlla olis?

Per què els números es dibuixen així i no d'una altra manera?

Per què en diem sumar i no afegir?

Per què els europeus van anar al continent americà?

Per què el petroli és sota terra?Per què...

En dic punt final, perquè per arribar a generar aquest neguit que no necessita grans muntatges coloristes ni grans inversions econòmiques, ni tampoc edificis supermoderns (tot i que tot és necessari, de vegades), hem de tenir clar el final, és a dir, la nostra meta és que els alumnes vulguin aprendre. I per aprendre s'ha de voler saber, i preguntar, i qüestionar-se I més tard, desitgem que siguin prou capaços d'integrar allò que van aprenent a la seva vida diària.

Com que la vida al carrer és tan canviant, el que els cal és capacitat de pensar alternativament, capacitat d'adaptació, de trobar recursos dins i fora d'ells mateixos, tenir un gran domini dels llenguatges diversos, saber-los interpretar i entendre, en altres paraules i per enllaçar amb el post anterior, d'això se'n diu ser competent.

El que necessitem és una formació diferent de la que es dóna en l'actual Magisteri. Hi ha d'haver una bona base en això mateix que hauran de fer els nens. Els futurs mestres han de recórrer el mateix camí de reptes i atzucacs que els infants viuen a l'escola. Han d'aprendre habilitats socials, filosofia, han d'aprendre a ser flexibles, a mostrar empatia, han de comprendre els processos que ens duen a fer un aprenentatge i ho han de fer en carn pròpia. Perquè molts mestres novells, quan s'enfronten a un grup classe, manifesten que els falten eines, es senten poc competents, sols, i tendeixen a actuar com els seus mestres de referència. I solen dir que tot el que els han ensenyat a la Facultat no els serveix. Perquè abans de poder "ensenyar" res, un ha d'aprendre a ser. Al cap i a la fi, el que som és el que encomanem als nostres nois i noies. Tenir sempre això al cap ens farà més humans i millors persones, per tant, millors mestres, si el mestratge és vida.

2008-08-01T12:48:00.004+02:00

2n repte. punt i seguit.
Ja ens hem entès, doncs. Una base formativa adient en aspectes filosòfic, psicològics i pedagògics, perquè? Anem primer a l’aparent dicotomia, ensenyar/educar. Ara ens hi posem. Anem a pams:
Alguns diuen que educar es fa a casa, i a l’escola, ensenyem. Fals, per mi. No es pot ensenyar sense fer, no es pot ensenyar sense ser. Ensenyar és una paraula que vol dir moltes coses, i moltes d’elles, allunyades de l’educació.

Més aviat, quan es pensa en aquesta alternativa, al darrera hi ha el concepte d’instruir. I aquest sóna una mica fora d’allò que és bo i desitjable per una persona.
Si ens limitem a la instrucció, què obtenim? Instruir obtè, en el millor dels casos, una conducta observable, sovint invariable i repetida, que ofereixen davant determinades situacions les persones. Aquest tipus de respostes “encotillades”, quan no són les adequades, provoquen sentiment de fracàs i indefensió. No sabem què ha fallat.
Perquè, qui ens garanteix que aquestes conductes són veritables comportaments que es transferiran a d’altres àmbits, a d’altres situacions, descontextualitzades de l’espai classe?
Vegem, aquí podem trobar el primer lligam amb allò que ara ens proposen quan parlen de competències, i també ambla nostra formació personal.
Segur que des d’aquesta premisa s’entén molt clar.

Una persona competent sap respondre de manera efectiva als canvis i a les situacions en el context que toqui, més enllà de les parets de l’escola. Posem un exemple. Treball de llengua, qualsevol. Una instrucció va adreçada a resoldre una tasca, en un determinat context, ens diu i demana de fer quelcom, però no sol explicar gaire res més (omple els buits, posa-hi el que falta, escriu ...) Tampoc ens sol explicar el perquè, la utilitat, la raó de fer.

Si el mateix es fa des de la perspectiva de la competència lingüística i comunicativa, haurem de tenir present la meta final, (què volem aconseguir).

Per això, haurem de saber molt bé quins són els processos que intervenen en aquest aprenentatge, què pot fer cadascun dels nostres nanos (què sap i què sap fer), la manera d’anar adquirint les eines i estratègies per fer-la, (com ho ha de fer per fer-ho bé), els recursos personals i propis de la matèria que la persona necessita saber i saber fer per dur-ho a terme (com i quan l’hem d’ajudar)... Ara sí, que podrem triar tasques adreçades a desenvolupar tot el procés per tal que, finalment, el noi o la noia segueixin el camí d’allò que han de resoldre sols, amb prou seguretat i autonomia. I si no és així, sabrem on es talla el procés i on hem d’intervenir d’una altra manera.
Com l’eduquem fent això? Aquí ve allò relacionat amb la pròpia formació del mestre. Si sabem quines dificultats pot trobar, si esbrinem quin és el seu estil d’aprendre, el seu tarannà personal (seguretat, autocontrol, autoestima, capacitats...), si entenem fins quan i com oferir ajuts, si sabem finalment deixar que s’enfronti als reptes quan estem segurs que té les eines per fer-ho, l’hem ajudat a adquirir competència, i segurament, podrà aplicar els pasos que ha fet a d’altres situacions.
Aquesta és la filosofia de fons a la base de la llei d’educació i dels nous currículums. Fer bastides ancorades en sabers primerencs, senzills, que vagin ampliant els horitzons dels infants, que els ofereixin reptes amb una variabilitat creixent de camps d’aplicació que els faci segurs i alhora versàtils en les respostes, flexibles, que busquin i trobin alternatives, i sobretot que sàpiguen explicar i explicar-se què fan, com ho fan, perquè ho fan, què han après. En resum se’ns proposa que deixem de ser “conductistes” per ser “constructivistes”.

2008-07-29T11:31:00.004+02:00

2n repte.
Motivar cap a l’aprendre.
Donem per fet que tenim establerta la base d’una motivació adequada del mestre/a, així com un acord sobre els fonaments relacionals per desenvolupar el fet educatiu amb empatia, i pensant en “possibles” quan un es posa davant d’un grup.

Perquè sempre es parla de la motivació de l’alumne. La seva motivació intrínseca ve donada per molts aspectes que ja anirem esbrinant, però la nostra, ha de quedar garantida d’entrada i sense dubtes, s’ha de percebre que fem quelcom que, ens costi o no, ens és plaent i enriquidor.
Aquest posicionament ens garanteix, des de la relació humana, una manera de ser percebuts, mirats pels nois/es.

Hi ha allò intangible, però que tots notem a nivell instintiu, de com ens acull l’altre.

Un nota de seguida si en la mirada de qui tenim davant hi ha rebuig, simpatia, bones o males expectatives, si hi ha una alerta o una reserva a entrar en contacte.

Si aquesta acollida genera un corrent de comunicació positiva, si som capaços de mostrar acceptació i respecte, si ens mostrem amb tota la senzillesa de qui sap que l’encerta i l’esguerra com qualsevol, però que estem oberts a fer i treballar plegats, el primer bon fonament ja el tenim garantit.

I si no és així, què es pot fer? Creiem, amb fermesa i convicció, que qualsevol persona que es dediqui a la docència, a educar, hauria de tenir una sòlida formació filosòfica, amb una bona dosi de coneixements pràctics pedagògics i psicològics.

No es tracta tampoc d’aprofundir en aspectes purament teòrics. És més aviat una preparació humanística i estratègica que aporti al futur educador eines per desenvolupar aquests corrents relacionals positius, canals comunicatius que siguem capaços d’obrir i generar amb els nostres alumnes, des de la base del desig de conéixer les seves necessitats emocionals, els seu particular estil d’aprendre, i més enllà, ja hi ha maneres d’entendre i descobrir les seves potencialitats i mancances a nivell cognitiu, d’habilitats, potencialitats o dificultats específiques...

Tot allò que ens ajudi a esbrinar i potenciar estratègies d’intervenció en el moment de produir-se l’ensenyament aprenentatge, seran recursos d’un valor inestimable per poder oferir els ajuts necessaris a cadascun dels nostres alumnes.
Aquesta dinàmica d’intercanvi a nivell de persona a persona, és una eina molt valuosa per generar motivació, més enllà de tot allò material i visible. Una actitud d’aquest tipus en un mestre possibilita que els nostres nois i noies sentin el desig de respondre positivament a les nostres expectatives.

(seguirem)

2008-07-20T19:17:00.006+02:00

repte n.1(punt i seguit)

Posats a fer comparacions, després del camí i les paneretes, heus aquí el que hom podria molt bé aprendre del món, per aconseguir que la tasca compartida de l'ensenyar/aprendre, fos quelcom gratificant, i que, de passada, alimentés tots els components d'un grup.

Així és com parlem d'un grup ben avingut, diem "fan pinya". I en un grup ben avingut, qualsevol persona que s'incorpori, trobarà el seu lloc, no en tingueu dubtes. La idea és, però, que això no s'aconsegueix fàcilment ni de qualsevol manera. En un col.lectiu, posem ara que parlem d'una classe, cadascun ha de tenir i té el seu lloc i el seu paper, vital pel benestar i l'acompliment dels objectius de l'educació, a saber i segons ens proposem, "que tothom aprengui i progressi segons les seves capacitats, habilitats, atenent al desenvolupament ple i satisfactori de la seva personalitat".

Fent el paral.lelisme de la pinya, un noi o noia que s'incorpori a un grup com aquest, sentirà que hi té cabuda; donat que en una pinya, no hi ha competència per excel.lir, per ser el millor d'entre uns quants, sinó que hi ha una missió comuna, que tothom pugui progressar i ser reconegut en els seus progressos, no hi ha necessitat de cap brutal competència per sobresortir. En una pinya, els pinyons es van obrint pas poc a poc, cadascú al seu temps i quan són madurs. I si tenim un pinyonet verd encara, l'agombolarem, l'anirem nodrint, li farem costat i li oferirem el nostre suport fins que es pugui enfrontar a una terra nova i fruitar.

No parlem de proteccionisme, ni d'absurdes blederies, ni d'aspectes folclòrics dels nouvinguts. No parlem de moltes festetes d'integració, ni molta cuina d'altres móns a l'escola, ni de galindaines per guarnir. Aquest component de lligam emocional, hi serà en la mesura que sorgeixi volgudament. No es tracta de muntar una façana cap a la galeria de la modernitat. Es tracta d'obrir el nostre espai a més persones i compartir el bagatge que cadascú portem a partir del mutuu reconeixement i l'acceptació.

Tampoc parlem de tolerar, que, segons com, pot tenir un sentit pejoratiu. Hi ha qui parla de tolerància i sembla que està dient "deixa'ls, que no saben el que fan". Parlem de la necessària voluntat de reconéixer en l'altre un igual, amb una càrrega de possibles i una càrrega de mancances. Com tenim tots. I es tracta de potenciar i fer crèixer els possibles i alleugerir les mancances. I d'això, un grup cohesionat, en fa una causa comuna, no només pels qui arriben, sinó per tots els qui en formen part. El valor de la diferència troba el seu veritable significat.

No es pretén una utopia. Qui escriu això us pot garantir que funciona. Quin tipus de preparació fa falta per arribar a veure en l'ensenyament una possibilitat de feina dolça però plena de reptes, agraïda i també amb punts d'angoixa, feixuga però plena de bons moments?

Seguirem.

nou curs, nous reptes

2008-07-17T11:59:00.005+02:00

repte n.1

Com coordinar la necessària multiculturalitat amb una educació veritablement intercultural?

Hauria de ser fàcil, si posem davant el concepte d'humanitat, entesa com allò que ens hauria de caracteritzar en les relacions transaccionals de tot tipus. No em pregunteu perquè se m'ha acudit de posar-hi la paraula transacció, jo mateixa m'ho he d'explicar.

Entenem com a transacció quelcom que els humans necessitem per satisfer les nostres necessitats. Posem-hi l'afegitó de necessitats no només mercantilistes, no només consumibles, i encara més, posem-hi el punt necessari de comunicació, habilitats, recursos personals, relació, servei, cultura... tot allò que ens retorna com en un bucle en l'espai temps a la nostra condició social.

Hauríem de tenir una mena de guió per seguir en el mapa de camins cap a un concepte desitjable i possible d'educació entesa com un pas cap a la integració social amb prou eines com per poder tirar endavant qualsevol persona amb les seves particulars necessitats, que, segons els principis esmentats, s'han de poder satisfer.

Bé, els polítics han posat de moda l'expressió desafortunada "full de ruta", que ens aboca irremediablement cap a escenes bèl.liques. No ha de ser així de cap manera. El camí de l'educació que desitgem, ha d'estar farcit de paneretes plenes de recursos.

Molts d'aquests són, ben lluny del que tots els elements implicats en el món de l'educació prediquen, recursos molt lligats a la condició d'humanitat que desitgem. Recursos que no són a la venda. Recursos ben humans. L'acollida, l'acceptació, la voluntat d'integrar són el suport essencial que ens manté ferms. Totes les paneretes que ens anem trobant, com si fos una cursa i ens dotessin d'aliments i begudes, només tenen sentit en un receptacle ancorat en la consciència i la humanitat que ens ha de caracteritzar. Tot i que necessitem d'altres suports, sense el primer, no ens seran de cap utilitat per veure resorgiment, canvi, millora.